BREU HISTÒRIA

Al barri més típic de Màlaga, el “Perchel”, hi va haver la primera fundació, que va haver de ser abandonada el 1835. L’antiga església la tenen actualment els Fills de l’Immaculat Cor de Maria. Ja en 1918 el Congrés de la Semiprovíncia va aprovar la nova fundació de Màlaga. Tanmateix, aquesta no es va realitzar fins a 1943, sent bisbe de la diòcesi D. Balbino Santos Olivera.

El 1941 es van iniciar els tràmits. Es va intentar primer fundar a Ronda i Caín, però les condicions que exigia el bisbe no satisfeien als superiors. Llavors va ser enviat a Màlaga el P. Andrés. Va rebutjar de paraula la capella de San Lázaro. Al Definitori Provincial li va semblar millor acceptar-la fins que es trobés un lloc més adequat per la fundació definitiva, però el bisbe ja l’havia ofert als Pares Paüls i els tràmits es van haver de començar de nou.

Hi havia una capella en al carrer Mármoles, anomenada de Zamarrilla, i el P. Andrés es va fixar en uns terrenys adjacents, propietat de la «Azucarera General d’España», i va gestionar la seva donació o venda; però tampoc va haver-hi sort aquesta vegada.

Pel març de 1942 va haver-hi una Missió General a Màlaga, en la qual van participar els Pares Rendento i Lorenzo, el quals van aprofitar l’ocasió per obtenir del bisbe un permís per escrit per a la fundació provisional, deixant para més endavant la tria del lloc. Noves negociacions, tires i afluixes per una i una altra banda fins a arribar a un acord. El 16 d’abril de 1943 va oferir el bisbe la parròquia de la Puríssima, en construcció, enclavada en un grup d’habitatges protegits. El Definitori Provincial va enviar als pares Germán i Domingo a inspeccionar el lloc. Els va semblar bé. El 6 d’octubre s’acceptava definitivament el lloc. El 8 de desembre es va signar el conveni amb el bisbe. Concedia la fundació canònica independent de la parròquia, encara que aquesta s’encomanava als carmelites per temps indefinit. Mentre estiguessin a la Puríssima, la casa rectoral seria convent amb tots els drets. Podrien fundar en un altre lloc i deixar la parròquia amb el vistiplau del prelat. El confiava, a més, fins que es pogués proveir d’una altra manera, la parròquia del Puerto de la Torre.

El 20 de juliol de 1944 s’enviava el contracte al Definitori General. Les comunicacions amb Roma estaven tallades a causa de la Guerra Mundial. Van recórrer llavors a la Nunciatura de Madrid, que gaudia de facultats especials. Obtingut el permís per a la fundació el 6 de novembre de 1944, es va procedir a la inauguració de l’església el dia 7 de desembre i a l’erecció canònica del convent l’endemà.

A l’octubre de 1943 s’hi va instal·lar el P. Joaquín i pel novembre se li va unir el P. Lorenzo. Mentre s’acabava de construir la barriada i l’església, van estar allotjats a casa del capellà del convent de les carmelites i feien el culte a la parròquia de San Pablo. El primer rector va ser el P. Lorenzo, que també va ser el primer superior de la nova comunitat. Les monges d’Antequera van lliurar els objectes que conservaven de l’antiga fundació. Com que la casa rectoral resultava petita, van llogar el pis contigu per donar-li major amplitud. El 1951 van comprar, al costat del riu Guadalmedina, entre els carrers Panaderos i Prim, uns solars, amb la intenció de construir-hi la casa definitiva. Però el bisbe D. Ángel Herrera i Oria no donava el vistiplau. A l’octubre de 1956 el Visitador General, P. Alberto, va ordenar que es fundés definitivament o s’abandonés Màlaga.

Entre les noves parròquies creades pel bisbe hi havia la de San Rafael, que ocupava el sector comprès entre l’Albereda, el riu i el port. Funcionava provisionalment en una de les aules del Grup Escolar «Virgen del Carmen», al carrer Alemanya. Ningú podia somiar que ens autoritzarien a fundar en un lloc tan cèntric. Però el bisbe ens va oferir la nova parròquia i va autoritzar la fundació dins dels seus límits. A l’agost de 1957 es signava el contracte.

Es va vendre el solar del carrer Prim i amb el seu import es va comprar una casa, el número 27 de l’Albereda, amb façanes a Tomás Heredia i Trinidad Grund. Aquí s’edificaria la nova església. Es va comprar també la casa adjacent, número 29 de l’Albereda o Av. del Generalísimo Franco.

Pel novembre es va fer lliurament de la Parròquia de la Puríssima i es pren possessió de la de Sant Rafael. Els pares es van instal·lar en un pis de la casa recentment comprada en el número 29, i van continuar el culte i les activitats parroquials en el grup escolar. Encara es va seguir regentant la del Puerto de la Torre durant un any més.

Canònicament tot estava fet; però encara restava passar un llarg calvari abans de veure la casa acabada. La major dificultat estava en que els inquilins de la casa comprada per a església es negaven a marxar, malgrat haver estat declarada en ruïnes per l’Ajuntament. Llargs plets en l’Audiència Territorial i en el Tribunal del Contenciós. I mentre tant, sense església i vivint en l’estretor i incomoditat d’un pis.

Per fi es va poder col·locar solemnement la primera pedra el 15 d’octubre de 1961. El projecte es va encomanar a l’arquitecte D. José María García de Paredes, que va fer una obra magnífica d’arquitectura moderna. Consta l’edifici d’una planta semisòtan per a sagristia, despatx i saló parroquial. L’església, amb una gran nau absolutament diàfana, ocupa la totalitat del solar. A sobre, en tres plantes, el convent, amb 17 cel·les i àmplies dependències conventuals. El claustre o terrassa¬jardí, en una zona intermèdia entre les cel·les i les dependències comunes, és la part més original del convent.

El 25 de març de 1965, amb assistència de tres provincials i més de trenta carmelites, es va beneir la nova església amb el nom de Santa Maria de Betlem i es va posar la clausura. L’obra, magnífica mostra d’arquitectura funcional, ha merescut els elogis dels llibres i revistes d’arquitectura més importants entre els quals: “Arquitectura i hogar”, Madrid; Ara nº 16, any V Madrid; “Baumeister”, juny 1967, München (Alemanya); “Arquitectura moderna española”, Barcelona.