BREU HISTÒRIA

El Santuari de Lleida dedicat a santa Teresa de l’Infant Jesús és, des del retorn dels carmelites descalços a la ciutat el 1928, un focus d’atracció de l’espiritualitat de la santa de Lisieux al qual acudeixen nombrosos pelegrins durant tot l’any. La revista “Pluja de Roses” és el mitjà de difusió del missatge espiritual de la doctora més jove de l’Església.

BREU HISTÒRIA

El carmelita català Joan de Jesús Roca, fundador i animador del Carmel teresià a Catalunya, que ja havia fundat a Barcelona, Mataró i Tárrega i estava tramitant la inauguració de Perpinyà, va demanar permís al Consell de la Paheria per establir-se a la ciutat de Lleida. El 1589 es va adquirir un vell casalot on es van establir religiosos procedents del convent de Mataró. La precarietat d’aquella casa aviat els va decidir construir un nou convent. Les obres van començar en 1600 i es van allargar gairebé cent anys.

L’any anterior, la pesta s’havia encebat en la veïna vila de Bellpuig. Els carmelites lleidatans van enviar tres religiosos per ajudar en treballs d’assistència i van acabar sent també ells víctimes de l’epidèmia. La vila va voler manifestar el seu agraïment i va aixecar una sepultura i una làpida de reconeixement a l’església parroquial.

El segle XVII, durant la Guerra del Francès, Lleida va ser assetjada per les tropes de Felipe IV i la ciutat va quedar destruïda i molt despoblada. A tot això cal sumar l’epidèmia de còlera de l’any 1652 en la qual també els descalços van donar un eloqüent testimoniatge.

La Guerra de Successió també va portar sorpreses desagradables: “Les guerres del regnat de Felipe V van ser molt perjudicials per al col·legi de Sant Josep, sobretot el setge de 1707… En 1720 l’edifici tenia un estat lamentable, amb prou feines sense mobiliari i la seva comunitat mancada de queviures i de mitjans econòmics” (El Carmel a Lleida. Josep Lladonosa).

A principis del segle XIX, després d’una etapa de tranquil·litat, la pau torna a ser interrompuda per l’episodi bèl·lic de la guerra de la Independència: “En la matinada del 14 de maig de 1810 l’exèrcit napoleònic, al comandament del mariscal Suchet, entrava a Lleida, ciutat que una vegada més seria durament castigada. El convent de Sant Josep va ser víctima del saqueig. La perfídia francesa es va acarnissar amb els seus religiosos, sent assassinats alguns d’ells” (El Carmel… p. 46). Tampoc serien fàcils els anys posteriors per a la vida conventual, ja que l’any 1835 es publicà el decret de Desamortització amb l’extinció dels monestirs.

Els carmelites van estar absents de Lleida prop d’un segle. En 1907 es van donar els primers passos per a la tornada, però no van donar fruit fins a l’any 1928 quan, obtingut el permís diocesà, es va comprar una caseta amb hort en l’eixample de la ciutat i més endavant uns terrenys per construir un santuari dedicat a santa Teresita del Nen Jesús. El 8 de setembre de 1928 es va celebrar la primera missa en la petita capella provisional quedant així inaugurada la vida conventual. Immediatament es va traslladar a Lleida la redacció de “Pluja de Roses”, revista dedicada a divulgar l’espiritualitat de la Santa de Lisieux.

La primera pedra del nou santuari es va beneir a principis de 1929. La direcció de les obres va ser de l’arquitecte Josep M. Casas Lamolla, autor d’un projecte monumental inspirat en les grans basíliques romanes del renaixement. Les obres van haver de paralitzar-se l’any 1936, quan ja s’havia treballat en els fonaments de l’edificació i en la construcció de la primera cripta.

Durant la guerra civil van ser arrencades les plaques de marbre de les parets de la cripta que va ser convertida en dipòsit de municions. Això va propiciar bombardejos sobre el lloc produint-se grans destrosses en la part de l’edifici ja construïda. No va haver-hi només pèrdues materials, sinó també pèrdues humanes: dos religiosos de la comunitat van morir afusellats.

Acabada la guerra, amb el retorn dels frares, es continua la publicació de “Pluja de Roses” i el culte a la petita capella fins que, en 1953 ja es pot inaugurar la cripta actual.

Lleida ha acollit en diferents etapes estudiants de Filosofia i el Noviciat de la Província. A partir de l’any 1966 la casa es converteix en Tinença Parroquial i Vicariat de la Parròquia de Sant Llorenç. En aquesta època s’inicien uns anys apostòlics de relació amb el món de la marginació del barri.

La inauguració oficial de l’actual Parròquia de Santa Teresina, amb els despatxos i sales de la planta baixa, va tenir lloc el 1974 i tres anys després es van inaugurar el saló d’actes i altres dependències. En 1983, mitjançant un acord amb l’Ajuntament, es va cedir temporalment una part del primer pis per a la creació de la “Llar de jubilats Santa Teresina”.

A finals del segle passat es van fer obres de millora en les dependències, espais per a la joventut, la torre campanar i la façana principal de la plaça de Missions; i en aquests últims anys s’ha construït una acollidora capella del Santíssim i acabat tot l’entorn del santuari.