BREU HISTÒRIA

Des de la restauració de la Província, el desig de tots va ser recuperar l’antiga fundació de Granada de tan grats records per a l’Orde. Ja en 1921 va ser aprovada en ferm aquesta idea pel Definitori Provincial. Van passar els anys i encara que els desitjos no van faltar mai, l’ocasió no es va presentar fins al 1945, quan l’Arquebisbe de Granada va demanar oficialment que ens féssim càrrec de les dues parròquies, en què es divideix el barri més típic de la ciutat, el Albaicín. L’extensió, el nombre d’habitants i els problemes de tot tipus, que el barri presentava, exigien, pel que va semblar dels pares que van inspeccionar el lloc, un elevat nombre de religiosos, amb els quals no explicava la Província. Es va proposar fer-nos càrrec d’una de les parròquies solament, però l’arquebisbe tenia la idea de fer una pastoral de conjunt, com la millor forma de solucionar la situació religiosa d’un barri tan heterogeni.

No es va perdre el contacte amb la ciutat i el 1949 va haver-hi una nova oferta a la Província de sor Cristina de la Cruz, abadessa del monestir de Santa Paula de Sevilla, la família de la qual era propietària dels terrenys que en un altre temps ocupava el convent dels Màrtirs. Les condicions de l’oferta, però, van aconsellar no aprofitar-la i es va perdre per sempre la possibilitat de recuperar l’antiga fundació, de tan grats records santjoanistes

En 1953 es van iniciar noves gestions, que finalment van acabar amb èxit. Per recomanació del Definitori es va traslladar el Provincial a Granada i va anar a trobar a l’arquebisbe D. Rafael García i García de Castro, que el rebé amb molt bones disposicions. Va demanar el permís per a la fundació per escrit, el qual li va ser concedit el 17 d’abril de 1954. Els tràmits van ser molt ràpids i el 8 de maig, després de la concessió per la Sagrada Congregació de Religiosos del corresponent Rescripte, el General feia l’erecció canònica.

De fet les coses no van anar tan ràpides. Van fallar alguns intents d’establir-se provisionalment en algun lloc. Quan més endavant es va decidir fer aquí el Col·legi Major per als nostres estudiants de filosofia i teologia, el P. Pablo de la Virgen del Carmen va passar a residir definitivament a Granada, allotjant-se amb els Germans Hospitalaris de Sant Joan de Déu i va començar a buscar els terrenys apropiats. La penúria econòmica va impedir que s’aprofitessin ofertes molt interessants. Pel gener de 1958 es va comprar una finca a la Carretera de Jaén núm. 84, dita “Casería de San José”, on s’hi va restaurar l’1 de novembre de 1959 la fundació. Van iniciar la vida regular el P. Alfredo i el germà Rafael (Mimbrero). Abans va caldre superar algunes dificultats d’última hora sorgides amb l’arquebisbe, que no recordava haver donat el permís per la fundació. El 1960 es van iniciar gestions per vendre la “Casería de San José” i amb el seu producte adquirir altres terrenys en un lloc més adequat. La fundació, encara que algun any ha tingut estudiants de teologia, mai ha comptat amb més de dos pares i en moltes ocasions solament un. En els últims anys, al amenaçar ruïna la Casería, el P. Juan Evangelista va estar allotjat amb els calçats.

Aquesta situació va fer que el 8 de maig de 1969, el llavors provincial d’Andalusia, P. Diego García Méndez llogués un pis al carrer Doctor Olóriz, núm. 2 per a residència de la comunitat formativa. El 1973 es veu la conveniència, davant els problemes de l’habitatge llogat, d’adquirir un àtic, i poc després un altre pis en la 3ª planta, del núm. 42 de l’Avinguda de Calvo Sotelo (avui de la Constitució).

Tanmateix, mai va desaparèixer la idea de construir un nou convent a Granada, així, l’any 1974 s’adquireixen els terrenys i, en 1977, sent provincial el P. Antonio José de Torres Campos de Orellana, s’inicia la construcció del nou convent a la Barriada de Sant Francisco, al carrer Polo i Canya, s/n. El disseny del nou edifici és a càrrec de l’arquitecte José García de Paredes. Finalment, el nou convent era realitat a partir de 1978.