BREU HISTÒRIA

Els orígens de la “Congregación de Ermitaños de San Pablo y San Antonio” no són gaire clars. Segons la tradició, va ser el bisbe Osi de Còrdova qui els va portar d’Orient, després del Concili de Nicea en el qual Arri va ser condemnat.

Durant les persecucions musulmanes eren famosos els monestirs de la serra cordovesa, dels quals encara en queden nombrosos vestigis. Aquests “Ermitaños del Desierto de Ntra. Sra. de Belén” serien la resta d’aquesta antiga esplendor monacal, que ni la exclaustració de Mendizàbal va poder extingir. En la dècada dels anys quaranta encara florien en vocacions i observança aquests sants ermitans; l’ambient que envoltava la seva vida no podia ser més propici per a la unió amb Déu. Però van començar a escassejar les vocacions i algunes reformes, que es van voler introduir per actualitzar una mica la seva vida cenobítica, van dividir els pocs membres amb què comptaven. Uns van marxar a Guadix (Granada) on van fundar la congregació dels Germans Fosores, que tenien cura dels cementiris catòlics. Els que van quedar, cada vegada dequeien més i van creure que la solució estava en unir-se a una altra orde o congregació. Havia existit molt contacte entre carmelites i ermitans i alguns dels seus membres havien pertangut abans al nostre Orde.

Com que la seva vida era bastant semblant a la que s’observa en els nostres deserts, van pensar en la fusió. El bisbe de Còrdova, de qui depenien els ermitans, va donar el seu vistiplau al projecte i en carta datada el 28 de gener de 1956, els cinc germans que aleshores componien la congregació, demanaven oficialment la «unió i fusió, amb aquesta venerable Orde, completa i total, amb tots els seus membres i tot quant els pertany, perquè pugui transformar-se aquest desert en un més d’aquesta Orde». El 25 de febrer es cursava la petició oficial per part de la Província als superiors. El Definitori General acceptava la petició el 6 de març, amb algunes condicions: – que el desert de Ntra. Sra. de Belén, no només mantingui el nom sinó també la destinació i s’instauri en ell la vida eremítica segons les normes de les nostres lleis; – els actuals ermitans hauran d’adoptar aquesta vida; – i tots els béns mobles i immobles dels ermitans passaran a propietat de l’Orde; – però es destinarien al manteniment i conservació del Desert. En el cas que la Província d’Andalusia no tingués vocacions suficients per mantenir la vida eremítica, ho exposaria davant el Definitori General, que proveiria en el Senyor.

A través del Bisbe de Còrdova, van transmetre els Ermitans la seva aprovació plena i unànime a les condicions que se’ls posaven. La Província d’Andalusia no podia llavors admetre el Desert i així ho va manifestar al Definitori General que va decidir es pogués destinar a noviciat, per ser la manera de vida més semblat a l’eremític. Cursada la petició a la Sagrada Congregació de Religiosos, aquesta va emanar un rescripte el 7 de juliol de 1956 en termes similars als proposats inicialment pel Definitori General de l’Orde quedant així consolidada la fusió.

Segons l’acord es va traslladar en 1959 el noviciat des d’Úbeda a les Ermites fins que, anys després el 1964, va tornar a Úbeda per diverses raons.

Aleshores, les segons l’esperit de les clàusules de fusió i cessió, les Ermites es van destinar a lloc de retir per als religiosos i finalment a Casa d’Oració, funció que exerceix actualment i amb gran èxit, després d’unes reformes bones i consistents, tant a l’edifici central, com a les ermites individuals, conservant sempre el seu estil primitiu i gràcies a la cura de la comunitat i de l’Associació “Amigos de las Ermitas”, nascuda l’octubre de 1983 per a col·laborar en el manteniment d’aquest Sant Desert.