COMUNITATS
CÁDIZ
L’Hospici que a la ciutat tenien els Pares de Sant Ferran.
Sta. Mª de la Muntanya Carmel
06 de desembre de 1737
Alameda Marquès de Comillas, 3, 11003, Cadiz, Cadiz
956 22 28 33
BREU HISTÒRIA
L’“Hospici” que a la ciutat tenien els Pares de Sant Ferran, es va convertir el 1737 en una magnífica fundació. Un segle després, a causa de l’exclaustració, va passar a les mans de diverses entitats: l’església i la sagristia, al bisbat; el convent va ser destinat a habitatges, i les dues capelles, que existien separades de l’edifici de l’església, a una família de Cadis, que després en va fer donació a la Confraria del Carme ia les Mares Agustines, que havien estat instal·lades al nostre antic convent pel bisbe D. Jaime Catalá.
Des de Febrer de 1899 estava a Cadis el P. Estanislau Mª del Nen Jesús amb intenció de restaurar la fundació. El dia 26 d’aquest mes va prendre possessió, encara que totalment privada, de la nostra antiga església. Poc després va arribar el P. Innocenci de Jesús Maria, que es va encarregar de dur a terme tots els tràmits necessaris per a la fundació canònica. Era Provincial de Castella el P. Fernando de la Immaculada Concepció i Bisbe de Cadis Mons. Rancés, benemèrit benfactor de l’Ordre, que va cedir sense cap limitació la propietat de l’església i les seves dependències el 26 d’agost de 1899.
El 19 de setembre, el rector de Sant Antoni lliurava tot el que era propietat del Bisbat al P. Innocenci, començant-se la vida regular el 24 d’octubre de 1899. Els religiosos que componien la comunitat eren quatre Pares i dos Germans. Des del principi va veure l’església molt concorreguda i va ser la preferida dels gaditans per celebrar els seus actes religiosos. La devoció a la Mare de Déu del Carme no s’havia, ni de bon tros, extingit, venerada especialment a la meravellosa imatge atribuïda a la Roldana, anomenada “Porta Coeli”.
Fins a l’any 1941, aquesta casa no va tenir altres dependències que les que van ser del capellà, unes habitacions sobre la sagristia, que van acomodar i van ampliar aprofitant les naus laterals de l’església, sobre les quals es van construir les oficines comunes. La part baixa tenia servitud de pas per a les capelles de la Confraria del Carme i de les Mares Agustines, tenint amb elles, a més, un petit pati en comú. En aquestes condicions, la vida era incòmoda.
Es van entaular negociacions amb les monges per intentar aconseguir part del nostre antic convent, que elles no necessitaven i tenien desocupat, i fins i tot es va tenir un plet amb elles. Van canviar de nom la capella, que posseïen; creient que contravenien una de les clàusules de la donació, van pensar els nostres pares que podrien recuperar-la. El plet es va fallar contra la nostra. Dificultats posteriors van aconsellar als uns i als altres arribar a un acord. Nosaltres renunciàvem a les escales i al pati d’ús comú ia tots els drets que poguéssim tenir sobre el convent i les monges ens cedien la part del seu convent, que necessitàvem per tenir sortida a l’albereda Apodaca, en línia recta i paral·lela amb l’església, des de l’entrada de la capella de la Germandat del Carme; igualment renunciaven a la servitud de pas.
Fet aquest acord el 1941, van començar immediatament les obres de reedificació del convent. Deixant dret només els murs mestres i aixecant un altre pis es va aconseguir una residència més còmoda i àmplia. El 1957 se li va comprar al Bisbat el que estava edificat sobre la capella de la Germandat; amb això es va poder ampliar una mica la residència.
El 1964 el Sr. Bisbe va oferir ens encarreguéssim d’una parròquia de nova fundació, que s’instal·laria a la nostra església. Fet el conveni, va caldre habilitar tot el necessari per al bon funcionament de la mateixa. Totes les dependències parroquials s’han anat acomodant als soterranis de l’església i sagristia i en cos de l’edifici que dóna a l’Albereda, on es van fer les obres necessàries d’adaptació i modernització.
Posteriorment, sent Provincial d’Andalusia el P. Serafín Puerta Pérez i Prior del Convent el P. José Luís Zurita Abril, el 20 de Maig de 1992, després de vicissituds diverses que van portar a la compra de part de l’antic convent a les Mares Agustines, ia unes sofertes obres, s’inaugurava el nou convent de Cadis construït sobre part del solar perdut durant la desamortizacion.
A la portada
La alegría de quien vive en Dios
La alegría es uno de los rasgos más característicos de la espiritualidad carmelitana. Sin embargo, no se trata de una alegría superficial, nacida de que todo salga bien o de que desaparezcan las dificultades. Es una alegría mucho más profunda, que brota de saberse amado por Dios y de descubrir que la vida tiene un sentido que ninguna circunstancia puede destruir. Los santos del Carmelo conocieron el sufrimiento, la enfermedad, la incomprensión y la prueba, pero ninguno perdió esa serenidad interior que nace de vivir con el corazón puesto en Dios. Santa Teresa de Jesús tenía un extraordinario sentido del humor y una capacidad admirable para relativizar los problemas. Sus fundaciones estuvieron marcadas por innumerables dificultades, viajes agotadores, enfermedades y oposiciones. Sin embargo, quienes convivieron con ella recuerdan a una mujer cercana, alegre y profundamente humana. Sabía que la tristeza prolongada termina cerrando el corazón y dificultando el encuentro con Dios. Por eso invitaba constantemente a sus hermanas a vivir con sencillez, a no dramatizar las...
