COMUNITATS
BURRIANA
El 1896 es va instal·lar el convent en una casa provisional del carrer de Sant Agustí.
San José
06 de novembre de 1896
Sant Joan de la Creu, 2, 12530, Castelló, Burriana
964 51 01 45
BREU HISTÒRIA
El convent de Burriana va ser un dels dos col·legis que va tenir la nostra Província en el temps en què calia que la nostra Ordre ajudés en la formació de nens i joves. Avui dia el Col·legi sobreviu ocupant part del convent però gestionat pels seus professors, els quals encara mantenen excel·lents relacions amb els religiosos i s’inspiren en bona mesura al nostre carisma a l’hora de construir i transmetre el seu ideari. Pròpiament, la comunitat carmelitana s’ocupa de l’església de culte i de reflectir de cara als fidels, amb les seves vides i paraula, l’espiritualitat carmelitana, a través de senzilles celebracions ben preparades i que conviden a aprofundir a través de la pregària la pròpia vida cristiana.
BREU HISTÒRIA
Borriana és una de les primeres fundacions que realitza la Província OCD de Santa Teresa de Jesús després de la seva restauració el 1895. Abans de l’exclaustració comptava la Província amb la fundació de Nules que servia de pont entre el Desert de les Palmes i València. Com que no podia recuperar aquesta casa, els superiors van acceptar l’oferiment que els van fer de fundar en aquesta ciutat.
El 1896 es va instal·lar el convent en una casa provisional del carrer de Sant Agustí, propietat de D. Francisco Granell. Va presidir aquesta primera comunitat el P. Modesto del Sgdo. Cor de Jesús, fill de Borriana. El 26 d’abril es va posar la primera pedra del nou convent en un solar regalat als frares, i l’edifici es va inaugurar el 6 de novembre d’aquell mateix any. El 20 de desembre van obtenir un rescript pontifici per restablir el Col·legi Teresià d’aspirants a l’hàbit que la Província tenia. Aquest es va mantenir a Borriana fins al 1904, però per manca de recursos econòmics es van suspendre les obres dues vegades (fins al 1904 i el 1914). Deu anys després es van reiniciar les obres fins a la culminació definitiva del Col·legi.
La monumental església —que els antics agradaven de dir el temple de Sant Josep— és d’estil neogòtic, obra de l’arquitecte Godofredo Ros d’Ursinos. L’1 de maig de 1898 es va col·locar la primera pedra i, després de diverses prolongades interrupcions, igual que l’edificació del convent, va ser inaugurada solemnement el 17 d’abril de 1929. Actualment compta al seu interior amb valuoses obres d’art religiós contemporani.
El 1936, a causa de la persecució religiosa a la Guerra Civil, la comunitat va ser expulsada del convent que el va recuperar el 1939. Set dels seus membres van merèixer el palmell del martiri. Van ser aquests: Ricardo Planelles del S. Cor (prior), Àngel Maria Broch de la S. Família (dtor. del Col·legi), Gonzalo Huguet de Sta. Cecília (músic), Jacobino Solá del N. Jesús, Ludovico Viciedo del Cor de Jesús (predicador), Francisco Vivó del N. Jesús (escultor), i Manuel Casalta de María i José. El procés de beatificació de tots ells, juntament amb altres 27 frares de la Província de Sta. Teresa, està molt avançat.
Durant els cent anys de presència a Borriana (es va celebrar el I Centenari, 1896-1996, amb nombrosos actes i publicacions), els carmelites descalços han desenvolupat una gran activitat espiritual, cultural i artística: el Col·legi Nen Jesús de Praga i el seu gran saló d’actes al camp humà i espiritual; importants artistes com el P. Roque Guinot de Sant Josep (gran mecenes), o els ja citats P. Gonzalo de Sta. Cecília i Hno. Francisco del Niño Jesús (màrtirs), i també el pintor Juan de Dios Morenilla, que han estat creadors d’escola i formadors d’artistes (com Juan Bautista Porcar). Cal destacar a més la valuosa aportació de les diverses associacions carmelitanes que van funcionar des del principi. Elles han sabut crear un clima de vida cristiana i, de manera especial, fomentar la devoció a la Stma. Verge del Carme i al seu escapulari.
A la portada
Las poesías de San Juan de la Cruz: cuando el alma aprende a decir a Dios
Las poesías de San Juan de la Cruz no nacen del gusto por la palabra bella ni de un ejercicio literario en sentido estricto. Brotan de una experiencia espiritual tan intensa que desborda el lenguaje conceptual y exige otro modo de decir. Allí donde el razonamiento se queda corto, el santo recurre al símbolo, al ritmo, a la imagen, a la música interior del verso. Su poesía es, ante todo, lenguaje del amor. San Juan escribe porque ha vivido. Y escribe porque lo vivido no puede guardarse en silencio absoluto. Sus grandes poemas —el Cántico espiritual, la Noche oscura y la Llama de amor viva— no son piezas aisladas, sino expresiones distintas de un mismo camino interior: el itinerario del alma hacia la unión con Dios. En ellos, el lector no encuentra definiciones, sino movimiento; no encuentra respuestas cerradas, sino invitaciones a caminar. En el Cántico espiritual, el alma aparece como esposa herida de amor que busca al Amado. Todo el poema es dinamismo, deseo, salida de sí. El lenguaje es nupcial, tomado del Cantar de los Cantares, pero transfigurado por la experiencia...