«Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.»

21 nov. 2026 | Aventuremos la Vida, Evangeli Dominical

L’últim diumenge de any litúrgic proclamem, una vegada més, el nostre Senyor Jesucrist com a Rei i Senyor de l’Univers, com a vencedor del pecat i la mort i qui assegura la nostra victòria i redempció, si persistim en Ell, fidels a la seva gràcia i els seus manaments. És la conclusió de la Missió de Jesús: després de la seva Mort i Resurrecció, va ascendir al Cel, a asseure’s en el Tron de Déu, com el seu Unigènit Encarnat, Mort i Ressuscitat per a convertir-se en la nostra única i gran esperança de ser rehabilitats i salvats juntament amb aquest món.
La primera lectura ens recordava que la seva reialesa està ben assentada en la terra, en aquest món on ha estat i continua sent Pastor dels homes, que els cuida, els busca, els redimeix i, finalment, dona la seva vida perquè la tinguem per sempre. Aquesta reialesa del Pastor també implica el discernir i jutjar entre les ovelles que reconeixen i fan costat al pastor i les que se li oposen i volen formar, per a explotar-lo, el seu propi ramat. Aquest Pastor també descobreix els falsos pastors que només busquen el seu interès i no el de les ovelles, perquè Ell és l’autèntic Rei, la veritable autoritat capaç de portar la creació a la seva meta i destí, allunyant-la de l’abisme de la mort. El regne de Déu es concreta i fa realitat al seu Cap, el Rei legítim i Suprem que reclama la veritable autoritat sobre el nostre món, sobre cada home, i totes les seves institucions, des de la família fins a qualsevol forma de govern.
Avui recordem que tot i que Ell no va venir per a prendre el poder, per a constituir-se en governant («el meu regne no és d’aquest món», va dir a Pilat), això no significa que el seu regne es tanqui en la intimitat de les nostres consciències i de les nostres esglésies, com a molt, sinó que, tal com Ell mateix també va dir «el regne està al mig vosaltres» (Llc 17,22), es pot veure i sentir i té efecte –ha de tenir efecte– sobre cadascú de nosaltres perquè és ben real.
L’Evangeli ens recorda en què consisteix aquest efecte als homes, com discernirà el Senyor, en el seu retorn, què significa formar part d’aquest regne, seguir de veritat el Rei que representa l’únic futur del món. Quan torni, envoltat dels seus àngels, s’asseurà en el seu Tron per a jutjar. I els criteris d’aquest judici que envia als homes a la salvació o a la condemna més absoluta tenen a veure amb haver tingut compassió dels més necessitats amb els qui el Rei i Jutge s’identifica. Donar menjar o beure, vestir, visitar, cuidar en una paraula el pobre i necessitat significa, en el fons fer el mateix que Jesús feia, és continuar la seva Missió que manifesta que el Rei i Pastor continua tenint cura dels seus.
Al començament del cristianisme, els qui més s’identificaven amb Crist eren els màrtirs, aquells que ho donaven tot, fins i tot la seva vida per a ser com el seu Mestre. En aquest punt, el mateix Evangeli ofereix altres camins d’identificació: cuidar aquells amb els qui el Senyor s’identifica, manifestar que, efectivament, pertanyen al seu Cos no solament en el moment de la seva mort sinó durant tota la seva vida. I, al revés, qui no dona menjar o beure o no visita, no té a veure res ni amb el regne ni amb el Rei. Realment qui no s’ha transformat o deixat transformar en veritable deixeble de Crist que continua la seva Missió com a Cos seu, atenent i tractant als homes com Ell els tractava i vol continuar tractant-los, no té res a veure amb Ell, per coses que hagi fet o bo que es cregui. El Regne de Crist, doncs, gràcies al Rei que l’encarna i sosté, funciona sempre de baix a dalt, vol transformar cada persona en veritables fills de Déu que, realment, estenen i aprofundeixen en qualitat i temps l’obra de Jesucrist.