Avui la Paraula de Déu insisteix en una qüestió sempre present no sols durant la Quaresma sinó en tota la nostra vida cristiana: la necessitat de convertir-nos, de «fer penitència», segons es va traduir aquesta paraula en la nostra cultura llatina i occidental. Es tracta de canviar de vida, de valorar cada dia quin és el nostre camí i redreçar-lo per anar cap a la meta, compartir la mateixa vida de Déu, cada vegada que ens desviem ja sigui per raons vitals o ideològiques. Tots necessitem aquesta conversió o penitència, tal com ho afirmava clarament Jesús: «si no us convertiu, tots acabareu igual.». Convertir-nos permet a Déu actuar en nosaltres perquè és Ell qui repara o restaura la comunió que hem perdut a través del mateix Jesús, de la seva presència, exemple, amistat i gràcia. La nostra percepció instintiva és com la dels que discutien amb Jesús a l’Evangeli: el que ens passa, o millor, el que passa als altres, ho jutgem com a premi o càstig dels pecats, però no és veritat. Déu intervé en la nostra vida però no d’aquesta manera, sense paraules, sense raons, sense advertiments: la relació amb Ell és personal. En Jesús ens instrueix i sustenta, ens indica clarament la direcció que hem de prendre, que és l’amor i el servei als altres, conscients que hem estat estimats i perdonats d’antuvi.
Ens ho recorda la primera lectura: la revelació del «nom diví» a Moisès és un pas més en l’Aliança, respecte d’Abraham. D’aquesta manera, Déu es manifesta present i perfectament conscient de la situació d’aquells a qui anomena «el seu poble». Déu és fidel, Ell busca la comunió de vida i només els fruits que obtenim de la nostra manera de ser i fer de manera conscient i sostinguda ens poden orientar del grau de comunió que anem aconseguint. Ell actua, efectivament, mitjançant Moisès en el seu temps, mitjançant Jesús ara, per a alliberar-nos de l’esclavitud a la qual ens sotmeten o ens hem sotmès nosaltres. Nosaltres podem intuir si «tenim fe», això és, si la presència divina incideix en la nostra vida, però de cap manera podem «veure» la fe dels altres, si no és pels aquests fruits que van donant. Viure sense sentit, malgastar la vida és perfectament possible per tothom, perquè el Senyor ens ha fet veritablement lliures i confirma aquesta llibertat. És cosa nostra fer de l’existència un temps inútil o no; o només estem ocupant un espai que a ningú li importa, com aquesta figuera a la qual es referia Jesús i el problema és que no ens podem quedar així per sempre. Déu sempre està disposat a «esperar un altre any» però aquests anys a nosaltres se’ns van acabant, són limitats. Hi ha un moment i una ocasió per a tot i ara és temps per a la conversió, per orientar decididament la nostra vida cap allà a on sabem que hem d’anar amb seguretat: segur els passos que Jesús ha fet pel davant nostre, refiant-nos sempre de la seva ajuda per a sostenir-nos en aquest veritable camí d’alliberament, l’únic que porta a la vida que no s’acaba.
Primera lectura: Éx 3, 1-8a. 13-15
En aquells dies, Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró, sacerdot madianita. Tot guiant el seu ramat desert enllà, arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu. L’àngel del Senyor se li aparegué en una flama enmig de la bardissa. Va mirar, i s’adonà que la bardissa cremava però no es consumia.
Moisès es va dir:
«Deixa’m anar a veure aquesta visió extraordinària: què ho fa que no es cremi la bardissa.»
El Senyor veié que s’acostava per mirar. Llavors Déu el cridà de la bardissa estant:
«Moisès, Moisès».
Ell respongué:
«Aquí em teniu.»
Déu li digué:
«No t’acostis aquí. Descalça’t, que el lloc on ets és terra sagrada.»
i afegí,
«Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.»
Moisès es cobrí la cara, perquè no gosava mirar Déu.
Llavors el Senyor li digué:
«He vist les penes del meu poble al país d’Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors. Conec els seus sofriments.
Baixaré, doncs, a alliberar-lo del poder dels egipcis i a fer-lo pujar d’aquell país cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel.»
Moisès digué a Déu:
«Quan aniré a trobar els israelites i els diré: “El Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres”, si ells em pregunten quin és el seu nom, què he de respondre?»
Déu li contestà:
«Jo sóc el qui sóc.» I afegí: «Respon així als israelites: “Jo-sóc m’envia a vosaltres”.»
Déu digué encara a Moisès:
«Digues això als israelites: “Jahvè (el qui és), el Déu dels vostres pares, Déu d’Abraham, Déu D’Isaac, Déu de Jacob, m’envia a vosaltres.” »Aquest serà el meu nom per sempre, amb aquest nom em tindran present totes les generacions.»
Segunda lectura: 1 Cor 10, 1-6. 10-12
Germans, no vull que us passi per alt una lliçó de la història. Els nostres pares estaven tots emparats per aquell núvol, tots passaren el mar Roig i tots, en el núvol i en el mar, van rebre com un baptisme que els unia a Moisès. Tots es van alimentar amb el mateix menjar espiritual, tots van beure la mateixa beguda espiritual, ja que bevien d’una roca espiritual que els acompanyava, i aquesta roca significava el Crist. Malgrat tot, la gran majoria no foren agradables a Déu, ja que quedaren estesos pel desert.
Tot això era un exemple per a nosaltres, perquè no desitgem allò que no és bo, com ells ho feren. No murmureu, com ho feren alguns d’ells, que van morir a mans de l’Exterminador.
Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres, ja que els segles passats s’encaminaven cap als temps que vivim. Per tant, els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure.
Evangelio: Lc 13, 1-9
Per aquell temps, alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la de les víctimes que oferien en sacrifici. Jesús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquells divuit homes que van morir quan els caigué a sobre la torre de Siloè, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual.»
I els digué aquesta paràbola: «Un home que tenia una figuera a la vinya, anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà. En veure això, digué al vinyater: “Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera i no n’hi trobo. Talla-la d’una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?” Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant; si no, ja la podreu tallar”.»