“Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre, qui us confiaria les que de dret us corresponen?”

17 set. 2022 | Evangeli Dominical

L’Evangeli de Lluc recull una bona part de l’ensenyament de Jesús a base de paràboles. Les paràboles serveixen pel propòsit principal de Jesús: mostrar que la presència de Déu, en Ell, s’ha apropat a la història i la vida dels homes, que és tangible, assumible, acceptable. L’acceptació és tan important com la presència. És a dir, que és essencial que Déu vingui a nosaltres en Jesús i es quedi al nostre costat, però tan important com això és que ho sapiguem acceptar, que tinguem la suficient saviesa com per acollir la salvació, la redempció, la vida que la presència de Jesús significa. Tot plegat implica, en primer lloc, entendre realment què significa aquesta presència de la salvació entre nosaltres. Certament és la llum i la veritat de Déu, però com a llum i veritat, no ha vingut a debatre amb teories humanes o semi-divines, sobre la injustícia, la política, les relacions econòmiques. Com a veritat i com a llum es confronta, directament, amb tot el mal i la imperfecció per desautoritzar-ho revelant el seu engany, ho «anul·la», ho «condemna», perquè la veritat no és compatible amb la mentida, l’etern amb el que només pot ser temporal, allò que val per sempre amb el que ni tan sols sabem demà tindrà valor. Jesús, amb aquesta paràbola, parla d’acollir la misericòrdia del Pare, de com ens preocupem realment del que és «nostre», del que hem rebut, d’allò que sabem que valdrà sempre. Jesús, amb aquesta paràbola, parla d’acollir la misericòrdia del Pare, de com ens preocupem realment del que és «nostre», del que hem rebut, d’allò que sabem que valdrà sempre. Com que el fill «no pròdig» de la paràbola del passat diumenge, el problema que acostumem a tenir és no haver-nos adonat del que tenim, del que ja estem fruint i sempre estem buscant allò que no se sap quina evolució positiva o millora, i que mai tindrem. Per això, la paràbola ens parla de gestionar el que ja tenim entre mans, de descobrir o redescobrir que hem estat salvats, redimits, que tenim, si ho desitgem amb tot el cor, l’amistat de Déu en Crist i que, quan les coses venen mal dades, més val recórrer al que ja sabem, per tradició, ensenyament, experiència: adonar-nos de l’amor i la misericòrdia que hem rebut, que ja està en el nostre compte i que, potser, deixant-nos portar per altres propostes més fàcils, havíem deixat de banda. Aquesta és l’elecció veritable i està en el cor de tots.

Primera lectura: Amós 8, 4-7

Escolteu això, vosaltres que us abraoneu sobre els pobres
per anorrear els desvalguts del país,
vosaltres que dieu: «Quan haurà passat la festa de la lluna nova
per poder vendre queviures!
Quan haurà passat el dissabte per poder obrir els graners!
Vendrem el gra amb mesures més petites i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans.
Farem trampa amb les balances
i vendrem el rebuig barrejat amb el gra.
Per tenir un esclau, comprarem amb diners gent necessitada,
amb un parell de sandàlies comprarem un pobre.»
jEl Senyor ho jura per la glòria de Jacob:
«No oblidaré mai tot això que fan.»

Segunda lectura: 1Timoteo 2, 1-8

Primer de tot us recomano que feu a Déu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per tots els qui tenen autoritat, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a l’honestedat. Pregar així és bo i agradable a Déu, el nostre salvador, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat.
Hi ha un sol Déu. El mitjancer entre Déu i els homes és també un de sol, l’home Jesucrist, que es donà ell mateix per rescatar tots els homes. El testimoniatge sobre tot això ha estat fet públic al temps apropiat, i jo n’he estat fet herald i apòstol, mestre per instruir en la fe i en la veritat els qui no són jueus. Això que dic és veritat, no menteixo.
Desitjo que els homes preguin pertot arreu, i que puguin alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions.

Evangelio: Lucas 16, 1-13

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: [
«A un home ric li van denunciar que el seu administrador malversava els seus béns.
Ell el cridà i li digué:
“Què és això que sento dir de tu? Dóna’m comptes de la teva administració: d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.”
L’administrador va pensar:
“Què podré fer, ara que el meu amo em despatxa de l’administració? Per cavar, no tinc prou força; anar a captar em fa vergonya. Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva quan perdré l’administració.” »
I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué:
“Quant deus al meu amo?”
Ell li contestà:
“Cent bidons d’oli.”
Li digué:
“Aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta.
” A un altre li digué:
“I tu, quant deus?”
Li contestà:
“Cent sacs de blat.”
Li diu:
“Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”.»
I aquest administrador de riquesa enganyosa, el Senyor el lloà així: «Ha estat prudent, perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que els fills de la llum. »
I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva.] »
L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor.
Per això, si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, qui us confiaria les riqueses veritables? Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre, qui us confiaria les que de dret us corresponen?
Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.»