L’Encarnació del Fill de Déu és el nucli de la fe cristiana, que revivim per Nadal. Significa la irrupció de Déu mateix, en persona, en la nostra història i la nostra vida, és a dir, en la realitat. I redefineix la relació entre el sobrenatural, que ve de dalt, del Déu creador i autor de l’existència, i el natural, la seva creació, començant pels homes, que en som el cim. El Fill de Déu s’uneix a l’home en Crist amb tot el que això representa. És una nova creació, la recreació de la primera, i això només és el principi. El pas següent, la primera conseqüència, la tenim en la celebració d’avui: la Sagrada Família. La reunió del Fill de Déu amb el seu poble s’estén a la seva família, tot i que, en realitat, ja havia començat per ella, gràcies a ella. La naturalesa humana de Crist ha estat creada en el si d’una dona, Maria, directament per l’Esperit, («vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra») i Josep, el seu espòs, el qual va acceptar formar part d’aquesta aventura, la més gran que mai hagi viscut cap parella. Tots dos, doncs, van acceptar lliurement el Do de Déu i les seves conseqüències i així la seva família, una família com qualsevol altra, va ser la primera en ser «salvada», renovada, redimida. Això significa el retorn a l’ordre de la creació (primera lectura), perquè la salvació no és revolta ni revolució sinó reordenació, no un simple retorn al passat, a com es feien les coses no sé sap quan, sinó una cura d’arrel, podríem dir. Déu, en unir-se a la seva criatura, reconstrueix la mateixa base del que va crear, precisament on s’havia trencat a causa del «no» de l’home i la dona a viure segons l’ordre diví. Això ens pot sonar estrany en el nostre món que precisament ‘ven’ el contrari: que el camí cap a la felicitat és el desordre, la insubmissió de tota regla, la possibilitat decidir al marge de qualsevol dependència. Però avui se’ns recorda que aquesta no és la realitat, que sense aquest ordre no és possible la felicitat ni la pròpia vida. Perquè es tracta de l’Ordre establert per Déu no el dels homes, que és mudable i sempre millorable (justament per adaptar-se al qual ve de dalt). Per això, viure cristianament en família és la millor i major garantia de respectar l’ordre diví, de respectar i reconèixer els nostres orígens i de caminar decididament cap a la nostra meta. Desde ahí, desde esta familia, como narraba el Evangelio, Dios irá recreándolo todo o, al menos, proponiendo bases firmes para esta recreación. Se nos narraba la presentación de Jesús en el Templo para su “rescate” según la Ley: cada primogénito pertenecía a Dios, desde la intervención divina en Egipto para liberar a su pueblo, y debía ser intercambiado por un sacrificio, que en el caso de los pobres como María y José, se trataba de “un par de tórtolas o dos pichones”. Jesús Niño es reconocido por Simeón y por Ana como Aquél que tenía que venir a cumplir las promesas de Dios, sin ocultar que también será “signo de contradicción” y motivo de sufrimiento para sus padres. És clar que la restauració, la sanació de tota la creació, no es farà solament amb paraules o bones intencions, per decret. Caldrà que el Renovador lliuri la pròpia vida, però tot el que toca, les persones, situacions, institucions, com la família, que l’accepten, fins i tot els llocs on es fa present, queden transformades. També se’ns diu que aquesta Família és ara el nou Temple perquè recull, protegeix en el seu interior la veritable presència de Déu en el seu Fill encarnat.
Primera lectura: Eclesiástico 3, 2-6.12-14
Déu fa el pare més respectable que els fills
y afirma la autoridad de la madre sobre la seva prole.
El qui honra el seu pare expia els seus pecats,
el que respecta la seva mare acumula tresors;
el qui honra el seu pare s’alegrarà dels seus fills
i la seva pregària serà escolatada;
el qui respecta el seu pare tindrà llarga vida,
el Senyor l’escolta qui honra la seva mare.
Fill meu, sigues constant en respectar el teu pare,
no l’abandonis mentre visquis;
si perd el cap, tingues indulgència,
no l’avergonyeixis mente visquis.
L’almoina del pare no s’oblidarà,
es tindrà en compte per pagar els teus pecats.
Segunda lectura: Colosenses 3, 12-21
Germans,
Revestiu-vos, doncs, dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència;
Suporteu-vos els uns als altres, i si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho.
El Senyor us ha perdonat: perdoneu també vosaltres.
Però, per damunt de tot, revestiu-vos de l’amor, que tot ho lliga i perfecciona.
Que la pau de Crist regni en els vostres cors, ja que per a obtenir aquesta pau heu estat cridats a formar un sol cos.
I sigueu agraïts. Que la paraula de Crist habiti en vosaltres amb tota la seva riquesa; instruïu-vos i encamineu-vos els uns als altres en tota mena de saviesa;
moguts per la gràcia de Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit.
Tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, el Senyor, donant gràcies per mitjà d’ell a Déu Pare.
Dones, sotmeteu-vos als marits, però feu-ho com demana el Senyor. I vosaltres, marits, estimeu les vostres mullers i no us hi enfadeu.
Fills, obeïu en tot els vostres pares, perquè això agrada al Senyor. I vosaltres, pares, no amoïneu els vostres fills, que no es desanimin.
Evangelio: Lucas 2, 22-40
Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d’oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins .
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l’Esperit Sant. En una revelació, l’Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l’Esperit,
i quan els pares entraven amb l’infant Jesús per complir amb ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient:
–Ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vagi en pau,
com li havies promès.
Els meus ulls han vist el Salvador,
que preparaves per presentar-lo a tots els pobles:
llum que es reveli a les nacions,
glòria d’Israel, el teu poble.
El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d’ell.
Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare:
–Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d’altres s’aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima.
Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts. Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries.Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l’infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.
Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret.
L’infant creixia i s’enfortia, ple d’enteniment; i Déu li havia donat el seu favor.