«Senyor meu i Déu meu!»

Durant aquesta setmana de l’Octava de la Pasqua, hem recordat i celebrat els bonics relats que donen testimoni de les trobades de Jesús amb els seus. Hi veiem una mena de evolució: de les dones, sempre les primeres, que visiten el sepulcre i comproven que el cos de Jesús no hi és, fins als deixebles que venen a veure i constatar que Jesús no ha desaparegut sinó que, efectivament, no està entre els morts, sinó que és viu. En aquestes primeres trobades no el «veuen» (Ell no es deixa veure) perquè cal la fe o una sospita positiva que allò que era increïble, tot i que Ell ho havia anunciat, ha passat. Qui persevera, com Maria Magdalena, amb la seva recerca d’amor per Crist, l’acaba trobant i també les altres dones, les primeres altra vegada. Finalment, Jesús «es deixa veure», es mostra enmig de la seva comunitat i a més ho fa o bé el mateix dia de la Resurrecció (el primer diumenge) o vuit dies després, també en diumenge.
Des del principi, el fet de veure i trobar Jesús es relaciona amb el dia en què la seva comunitat celebra la Fracció del Pa, l’Eucaristia, tal com ho fem nosaltres. A l’Evangeli d’avui, Jesús es deixa veure enmig d’ells, malgrat que les portes estan tancades, i els saluda d’una manera diferent a com ho feia en vida: pau a vosaltres! Per a Jesús, ara ha arribat la veritable pau, un cop ha passat per la Passió i la mort es pot reconciliar amb ells. No perdem de vista que els deixebles, la immensa majoria, l’havien abandonat i d’aquesta manera subratlla que és Ell, ressuscitat, qui els ha reunit altra vegada per a un nou i veritable començament.
En aquesta trobada amb Jesús viu, la comunitat acull les seves paraules de perdó i reconciliació i accepta l’enviament que els fa per continuar la seva Missió, la que Ell va rebre del Pare. I no els envia amb les mans buides, sinó que els dona la força i vida de l’Esperit Sant que el guia i mou a Ell mateix. D’aquesta manera se’ns recorda on és el Misteri de Crist Vivent i com trobar-lo per a viure com a veritables cristians. La Missió neix de la trobada amb Ell, de l’experiència de rebre el seu perdó i l’Esperit Sant a l’Església. Com a cristians, no conservem pensaments i idees, boniques teories i records sinó al mateix Crist, Déu i Home, que va passar per la Passió i la mort per ressuscitar i vèncer la nostra mort i compartir-nos la mateixa vida de Déu.
La segona part del relat també ens recorda que tot això és veritat i real: Jesús va escollir amb cura els testimonis que havien de «veure» perquè nosaltres després poguéssim acollir i creure el seu relat. Tomàs no ho veu clar, no s’ho creu i Jesús li mostra, i li «deixa tocar» el seu cos ressuscitat, constatar que el Verb de Déu està realment present en Jesús, des de l’Encarnació; més encara, i més verificable, des de la Resurrecció. I quan Tomàs pot posar els seus dits en les ferides glorificades de Crist, ja no té més remei que reconèixer que és el Senyor i Déu mateix, viu, qui tenen davant seu. Realment, aquí hi ha molt més del que sembla a primera vista: Crist el podem trobar en tantes persones ferides acompanyades per Ell, en el sofriment que Ell vol transformar en trobada amb el Déu que s’ha fet present per perdonar, curar i donar vida. àAixí doncs, avui i cada diumenge celebrem i ens trobem amb Crist que viu en la seva Paraula i, sobretot, en el Misteri del seu Cos i la seva Sang que ens permet reviure el seu lliurament, la seva mort i la seva Resurrecció. Això ens enforteix, però cal, com Tomàs, que reconeguem de veritat la seva Presència, la seva Divinitat, que no rebaixem el misteri considerant-lo només un record o un símbol en el sentit incorrecte de l’expressió. Que tinguem sempre present i siguem conscients que Jesús el trobem viu en la celebració i s’uneix a cadascuna de les nostres vides.