Segons l’Evangeli de Mateu que ens acompanya, Jesús ensenya al final del seu ministeri què serà el més important quan es compleixi el regne que ha anunciat i fet present durant la seva vida. El que sigui, sens dubte, també val per avui. Son opcions i actituds que ajuden a viure en l’àmbit del regne inaugurat pel Mestre de Galilea. Un cop coneixem i rebut de Déu mateix en Crist el do de la seva presència, de com actua en nosaltres i en el món, el que cal fer és fer-lo fructificar, mai enterrar-lo o esperar que doni fruit per ell mateix d’una manera estranyament «miraculosa». És cert que la irrupció de Déu en les vides i la història és ja un miracle, el més gran, i no diguem la seva presència personal en el mateix Crist, però això és el que ha de moure a comprometre’s i a treballar als qui són, som, conscients d’haver-ho rebut. És el que ensenya la paràbola d’avui: tots hem rebut, almenys, un do, un talent, que eren molts diners en aquell temps. Alguns n’han rebut més, és cert, però això no és el que importa. L’essencial és que en allò que cadascú ha rebut, en aquest talent, hi ha la força i la capacitat necessària perquè fructifiqui, perquè creixi i es multipliqui. L’única cosa que no s’ha de fer és amagar-ho o enterrar-ho, perquè això equival a ignorar a qui l’ha donat, com diu la paràbola. Per a entendre-ho bé, la primera lectura ens parlava de la «dona prudent» i sàvia, que és com l’encarnació de la saviesa pràctica que ensenya la Bíblia: la veritat de Déu, el que entén la intel·ligència humana no és, en principi, per especular sinó perquè doni fruit millorant l’existència concreta i real de les persones. El regne de Déu ha vingut per inserir-se en la nostra realitat i fer-la créixer, «progressar» de veritat, cap a la seva meta, que és la veritable comunió amb Déu i amb els altres, meta de la vida humana. Per a això, el Senyor va inaugurar el regne amb la seva vida sencera, ensenyament i gestos, i amb el seu final, el seu lliurament fins a la mort i la resurrecció. Això ha estat definitiu i no hi ha marxa enrere en la història humana, però ha quedat en mans dels qui creiem en Ell. Amb la fe, hem rebut, almenys, aquest talent que conté tota la força del regne i el suport de la fidelitat de Déu. I el que cal fer és treballar sense descans a partir del que hem rebut perquè la veritable riquesa no és aquella que es guarda i ella sola va auto generant-se (això no existeix en realitat) sinó la que ens empeny a treballar i construir. Ningú té excusa, ni per haver rebut poc ni per no entendre el que se’ns ha donat: és imprescindible per a poder arribar a la meta i rebre el premi el treball, que és el lliurament de la pròpia vida d’acord amb el do rebut, des de la confiança manifestada vers cadascun pel Senyor. I així hem d’estar fins que torni: coneixent el que hem rebut per tots els mitjans, pregant, celebrant, però, sobretot, posant el pràctica el tresor rebut, que és capacitat i força per estimar i servir, com Jesús mateix va fer.
Primera lectura: Proverbios 31, 10-13. 19-20. 30-31
Que en té de valor una bona esposa!
És molt més preuada que les perles.
El cor del seu marit hi confia,
no són escassos els guanys que en traurà.
Durant tota la vida el farà feliç
, i no desgraciat.
Es procura la llana i el lli,
que les seves mans transformen com vol.
Pren a les mans la filosa,
i els seus dits agafen el fus.
Obre les mans als pobres,
allarga el braç als indigents.
L’encant és aparença, la bellesa s’esvaeix;
l’esposa que creu en el Senyor és la que val tots els elogis.
Dediqueu-li cants pels fruits del seu treball:
que la seva obra l’elogiï davant de tot el poble.
Segunda lectura: 1Tesalonicenses 5, 1-6
Germans, no cal que us escrivim quan i en quins moments arribarà el Dia del Senyor:
vosaltres mateixos ja sabeu prou bé que vindrà com un lladre a la nit. La gent es pensarà que tot està en pau i ben assegurat, quan de sobte vindrà la devastació, com els dolors a la dona que ha de tenir un fill, i no se n’escaparà ningú.
Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre, ja que tots sou fills de la llum i del dia. No som pas de la nit ni de la foscor.
Per això no hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure sòbriament.
Evangelio: Mateo 25, 14-30
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:
«Un home que se n’anava a fora del país cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc milions, a l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n’anà.
[El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més.
Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.]
Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes.
Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions, portà també els cinc que havia guanyat i digué:
“Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyats cinc més.”
L’amo li va dir:
“Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
” Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué:
“Senyor, m’havíeu confiat dos milions i n’he guanyats dos més.
” L’amo li va dir:
“Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
” Es presentà també el qui n’havia rebut un, i digué:
“Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre.”
L’amo li contestà:
“Ets un administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu, perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo a fora, a la fosca.” Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents».