“Obriu una ruta al Senyor”

Per l’Advent revivim, rememorem, que ser cristià és esperar el Senyor, preparar-nos per a la seva vinguda, la seva arribada, cosa que passarà en els darrers dies, però també s’esdevé cada dia en l’oració, en els sagraments, en els altres. Totes aquestes «vingudes» es refereixen a Aquell qui ve, al Déu que es va fer, fa i farà present en Jesucrist. De totes elles, l’Església es fixa, lògicament, en l’encarnació del Fill de Déu que celebrem per Nadal per poder entendre millor les altres, la darrera i les del dia a dia. De fet, l’Evangeli segons sant Marc, que ens acompanyarà la major part d’aquest nou any litúrgic, ja s’hi refereix des del principi: «Comença l’Evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu». Després d’aquesta introducció, que fa de títol de l’Evangeli, el text passa a descriure el que va succeir, el començament real d’aquesta història que implica el compliment de la paraula del profeta Isaïes, el qual anuncia l’arribada real d’un missatger, un altre profeta, que va fer seves les paraules d’Isaïes que tenien la intenció de consolar al poble fidel (primera lectura) anunciant que Déu hauria decidit, per fi, el retorn de l’exili i per això calia preparar el camí. Es tracta del poble que «retorna» però, en realitat, és Déu, la seva acció, la seva paraula complerta, qui s’apropa al seu poble. Déu ha «recordat», això és, començat a complir la seva promesa. I com cada vegada que Déu «ve» Déu, mai força la nostra llibertat ni la nostra consciència, és imprescindible que siguem nosaltres qui ens preparem i disposem a rebre la seva presència, a trobar-lo en la nostra vida i la nostra realitat. I també, com sempre, aquesta preparació i disposició implica «conversió», és a dir, adonar-se’n de la diferència entre les nostres realitzacions vitals i les exigències de la Paraula de Déu. En aquest cas, el missatger, el profeta, predica directament aquesta necessitat de canvi de vida que es concreta a través d’un bany, d’un baptisme. El profeta es diu Joan i vesteix amb una senzilla pell de camell lligada amb una corretja i s’alimenta del que troba a la muntanya on viu perquè és lliure de qualsevol sustent «institucional» i així pot anunciar directament la veritat que ve de Déu. Joan, a més, basa el seu missatge en anunciar a un altre que ve després d’ell, amb més poder. Defineix la seva relació amb Ell, el seu lloc en aquesta història, com la de l’amic de l’Espòs que sap prou bé que no està destinat a salvar i recollir l’Esposa, el poble de Déu. Juan només és un enviat, un missatger que té la comanda de disposar al poble per a la trobada amb qui, de veritat, el rentarà amb l’Esperit Sant, és a dir, el transformarà de veritat i interiorment per a viure en plenitud l’Aliança, per tornar definitivament d’aquest exili al qual ens condemna la infidelitat i el pecat. Aquest bateig amb l’Esperit és el signe real de la vinguda de Déu i el nucli del que anuncia veritablement Joan Baptista. Tot això va ser el que va fer real la vida, predicació, mort i resurrecció de Qui havia de venir i va aconseguir per a nosaltres aquest veritable Baptisme en l’Esperit Sant, que continua present i viu a l’Església. Jesús ve, doncs, en els Sagraments, especialment el Baptisme i l’Eucaristia –manifestant el seu poder i la seva gràcia– i quan torni per última vegada serà per a acomplir definitivament l’Aliança, perquè compartim, per sempre, la seva mateixa vida, la vida mateixa de Déu, en plena comunió amb Ell i entre nosaltres, en l’amor i la veritat.