L’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs

Cada primer diumenge de Quaresma, l’Evangeli ens mou a reflexionar sobre el fet de la temptació. Ser home, viure una vida humana, comporta ser temptat, és a dir, haver d’escollir el propi camí, i és important què i com es tria perquè d’aquesta elecció depèn el nostre camí a la vida, la nostra felicitat aquí i el nostre destí futur. La fe cristiana, precisament, des del reconeixement que també Jesús va ser temptat, ens il·lumina aquest camí i aquesta elecció i, per descomptat, ens ajuda i sustenta en aquesta lluita que és la vida humana i cristiana. La primer lectura ens recorda el marc per entendre tot això: l’Aliança que Déu pacta amb els homes, amb tots, mitjançant Noè i els seus fills, després del diluvi. El diluvi és la prova del fracàs del primer pla diví respecte la creació. La maldat humana arriba és tan gran que «Déu es penedeix» del que ha fet i intenta un reinici establint les bases de la història de la salvació, un «pacte»: Déu no farà servir el seu poder per destruir sinó per motivar i recolzar al camí dels homes, motivant-los i acompanyant-los per viure, de moment, segons els manaments de la llei natural, i després de la Llei revelada, per a acabar amb la Llei evangèlica. Així doncs, la temptació és la manifestació d’aquestes dues veritats: la llum de Déu que marca el camí i la voluntat humana que s’hi ha de sotmetre per seguir l’esforç fins a la meta. Amb la temptació, la vida ens posa a prova, ens desenganya de falses idees i il·lusions, perquè al darrera hi ha el temptador que cerca la nostra ruïna i ens aboquem a la desgràcia. Lluitar amb la temptació i vèncer, significa créixer i avançar en la vida de la fe, assentar en veritat els seus principis en la nostra vida. L’Evangeli és molt concís quan explica que Jesús va ser temptat. Se’ns diu que va ser conduït al desert per l’Esperit, perquè és Ell qui guia Crist cadascun dels dies de la seva vida. I que va estar-s’hi quaranta dies, deixant-se temptar per Satanàs. Si va poder ser temptat, ho va ser en funció de la seva humanitat, com cadascun de nosaltres. Inclou el dejuni perquè en el desert hi ha pocs recursos per subsistir. I afegeix dos detalls més: que vivia entre animals feréstecs i que els àngels l’alimentaven. L’evangelista Marc no aporta cap més detall, com sí que ho fan els altres. Ens mostra Jesús com un nou Adam en aquest desert que és, en realitat, el que resta del paradís. Aquell món bonic creat per Déu com a «palau per a l’esposa» (Joan de la Creu) l’hem convertit en un desert poblat de animals feréstecs («solitud poblada d’udols» com diu el profeta Isaïes), però fins i tot en aquest ambient tan hostil, el veritable Fill de Déu és capaç de subsistir i trobar l’ajuda dels àngels que l’alimenten. És a dir, ni en el desert es queda sense l’ajuda de Déu qui la sap trobar, en la fe. Jesús, enmig de les privacions i la duresa del lloc, és confortat per l’ajuda divina, perquè és, també com a home, el Fill de Déu, creu, espera, estima. I tot això, se’ns diu, també val per a nosaltres. Començar la Quaresma és reconèixer tot això i tenir la valentia de viure-ho: és cert que estem en un ambient que no ens ajuda gens (cada cop menys) tant socialment, com econòmica o política, però continua sent el món creat per Déu. I també, el món on va predicar i continua predicant el Fill de Déu i ens crida a la conversió, un món en al qual Ell, com a home, va vèncer la temptació i el temptador, i es va convertir per a nosaltres, i per a tothom, en Camí, Veritat i Vida.