Fins el diumenge passat, la Paraula de Déu ens ha convidat a comprendre i redescobrir sempre la presència de Crist viu, ressuscitat, enmig dels seus, de la seva Església, gràcies a aquests relats únics que anomenem de les «aparicions», veritables trobades de Jesús amb els seus després de ressuscitar i fins al dia de l’Ascensió. A partir d’avui, l’atenció es desplaça més cap a l’Església, la comunitat i família que ha d’anunciar i fer present amb la seva vida l’Evangeli enmig del món i en tots els temps.
Avui se’ns recorda que aquesta comunitat, continuadora la Missió de Jesús i de la qual formem part, pot comptar sempre amb la seva presència, la seva protecció, la seva direcció, perquè Ell és el Pastor que no ha deixat, ni ho farà mai, aquest vincle especialíssim que té amb cadascun de nosaltres i amb el seu poble, i que se sustenta en tot temps i circumstància.
En aquest sentit, estem vivint unes setmanes molt especials des que va morir el papa Francesc. L’Església, per mitjà del col·legi de cardenalici i amb l’ajuda inestimable, com en tot, de l’Esperit Sant, cerca al nou Pastor terrenal que ha de substituir per 267ena. vegada a Pere, l’Apòstol escollit per Jesucrist mateix.
Com diu l’Evangeli, és el mateix Crist a qui escolten els creients perquè ens coneix i ha donat la vida per nosaltres, i perquè puguem viure com a família ha escollit uns nous pastors que el representen humanament en aquest món mentre hi hagi història Uns pastors que s’han d’esforçar sobretot per estar molt prop d’Ell, per seguir amb tota la seva vida els seus passos.
Jesús mateix ho ha fet possible posant les bases amb el sagrament de l’ordre: Ell mateix creà un vincle inalterable entre la seva persona i el pastor consagrat a fi que aquest discerneixi, conegui usant els mitjans que tots tenim a la nostra disposició i la seva especial vinculació sacramental, quina és la voluntat del Pare per al seu poble que en aquest moment i circumstàncies concretes.
És per això que el Pastor està pel damunt nostre i així poder-nos ajudar; l’Església no és una massa indiferenciada o una tribu sense control, és un poble ordenat a través de la Paraula i l’obra del seu veritable Pastor i de la presència, servei i lliurament d’aquests homes elegits per Ell i l’objectiu dels quals ha de ser el mateix que té el Pastor suprem: que ens disposem amb tots els nostres actes a rebre d’Ell la vida eterna, això és, que pugui portar-nos per a la nostra meta, molt més allà de qualsevol ‘paradís’ terrenal: participant de la mateixa vida de Déu.
La tasca s’acompanya d’una promesa: qui segueixi el pastor que segueix Crist no perirà, podrà sentir de veritat que és guiat i atès pel mateix Déu no permetrà que es perdi. I això és així precisament perquè el Pastor suprem comparteix amb el pastor terrenal el que el Pare li ha donat: la seva capacitat de lliurament i demostrar amb la seva vida que Déu mateix l’envia a través de Crist. I així com el Pare i el Fill són un, el pastor terrenal fa històricament l’Església, la comunitat també una. I essent una amb Déu, és també casa de tots, per viure-hi junts i plenament la redempció, el gran regal de Déu en Crist. Particularment, encomaneu aquest dia el nostre benvolgut P. General, Saverio Cannistrà que aquest diumenge serà consagrat arquebisbe de Pisa i també, sobretot, el nou Papa o el Conclau, si encara no l’ha escollit.
Primera lectura: Hch 13, 14. 43-52
En aquells dies, Pau i Bernabé continuaren el seu viatge des de Perga i arribaren a Antioquia de Pisídia. El dissabte entraren a la sinagoga i s’assegueren.
Quan ja es dispersava la gent reunida a la sinagoga, molts dels jueus i dels prosèlits seguiren Pau i Bernabé. Ells els parlaven, mirant de persuadir-los que es mantinguessin fidels a la gràcia de Déu.
El dissabte vinent gairebé tota la ciutat es reuní per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus veieren aquella multitud, s’engelosiren tant que es posaren a impugnar amb paraules injurioses tot el que deia Pau.
Però Pau i Bernabé els respongueren amb valentia:
«Era el nostre deure anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. Però ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus. Així ens ho té ordenat el Senyor: “T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra”.»
Quan sentiren això els qui no eren jueus, se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor. Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe.
La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió.
Però els jueus instigaren les dones devotes més distingides i els principals de la ciutat a promoure una persecució contra Pau i Bernabé, fins que els expulsaren del seu territori. Ells, en senyal de protesta, s’espolsaren els peus sobre els qui els feien marxar, i se n’anaren a Iconi.
Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant.
Segunda lectura: Ap 7, 9. 14b-17
Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans.
Un dels ancians em digué:
«Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs. Per això estan davant el tron de Déu, donant-li culte nit i dia dins el seu santuari.
El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència,
mai més no passaran fam, mai més no passaran set, ni estaran exposats al sol ni a la calor, perquè l’Anyell que està en el tron els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida.
Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.»
Evangelio: Jn 10, 27-30
En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u.»