Un altre diumenge que ens porta una nova paràbola de Jesús. Com gairebé sempre, Jesús no pretén ensenyar-nos la millor manera de viure sinó com viure ara que la gràcia i l’amor de Déu s’han manifestat en el món i ho continua fent. Jesús sempre diu que el Regne ja és aquí (i que Ell vindrà perquè es compleixi) sempre que l’acollim, avui i ara millor que demà. Això sí, amb aquesta vinguda de Déu i del Regne es posa de manifest la inutilitat dels comportaments i estructures de vida humanes, i que urgeix un canvi real en les persones per tal que canviïn mentalitats i estructures, sovint injustes. La Paraula sempre apunta a la denúncia (primera lectura): l’aliança entre Déu i els homes es pronuncia clarament contra l’abús, generalment d’uns pocs, del que Déu ha creat per al sustent i gaudi de tots. Tot i amb això, caldria afegir altres textos que també inviten al treball, a la responsabilitat, a valorar el que es fa bé, perquè aquesta és la voluntat de Déu i la nostra condició humana. El que Déu ha donat és immens però necessita ser transformat i ser accessible en benefici del major nombre de persones. La paràbola, més que una denúncia genèrica que no seria més que un manifest inútil, porta la injustícia al terreny personal, li dona noms i ens posa a tots en situacions que podem reconèixer. I des del nivell personal es pot “pujar” al familiar, comunitari, local, nacional, mundial. El nostre món es divideix entre els qui gaudeixen del que és bo –en molts sentits–, que “festegen” i els qui s’ho miren i, si tenen sort, s’emporten les sobres. L’Evangeli proposa que ens ho mirem des d’una perspectiva més àmplia: la nostra situació concreta ve precedida d’una història i una tradició que ens ajuden a entendre i també a decidir. I, sobretot, hi ha un present, que és Jesús, que dona força i sustenta aquesta decisió, si és la correcta. Queda clar que la injustícia es troba en les ideologies o en les estructures sinó en el cor de cadascú, i aquí és on comença la lluita que cal mantenir dia a dia. No sé avui li trobem cap sentit a paraules com ‘salvació’ o ‘condemna’, salvar-nos o perdre’ns, però és d’això que parla l’Evangeli. Reconèixer la nostra situació i sortir-ne a temps, és essencial, és el més important per a viure ara, gaudint de la vida, però caminant vers la plenitud promesa, on no s’hi va, segur, pel camí de l’abús i la injustícia.
Primera lectura: Amós 6, 1a. 4-7
Això diu el Senyor, Déu de l’univers:
«Ai dels qui viuen tranquils a Sió,
dels qui es creuen segurs al turó de Samaria!
S’estiren en llits de marfil,
s’aclofen en els seus sofàs,
mengen els anyells més tendres
i els vedells engreixats a les estables,
improvisen al so de l’arpa,
creen com David
les seves melodies,
beuen el vi en grans copes,
i s’ungeixen amb els perfums més fins,
però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep.
Per això ara seran els primers
en les files dels deportats;
així s’acabarà l’orgia dels vividors.»
Segunda lectura: 1Timoteo 6, 11-16
Home de Déu,
busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe i guanya’t la vida eterna. És per a obtenir-la que vas ser cridat i vas confessar noblement la fe en presència de molts testimonis. Davant Déu, font de tota vida, i davant Jesucrist, que sota Ponç Pilat donà testimoni amb la seva noble confessió, et recomano que guardis irreprensible i sense falta el manament rebut, fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor. Quan serà l’hora, farà aparèixer la seva manifestació aquell qui és de debò feliç i l’únic Sobirà, el Reis dels reis i el Senyor dels senyors, l’únic que té com a pròpia la immortalitat i habita en una llum inaccessible: Cap home no l’ha vist mai, ni és capaç de veure’l.
A ell l’honor i el poder per sempre. Amén.
Evangelio: Lucas 16, 19-31
En aquell temps, Jesús digué als fariseus:
«Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides.
Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric.
Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres.
El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham.
El ric també morí i el van sepultar. » Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué:
“Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.”
Abraham li respongué:
“Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments.
Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre.”
»El ric digué:
“Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments.”
Abraham li respongué:
“Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.”
El ric contestà:
“No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.”
Li diu Abraham:
“Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.» .