“Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu”

Amb l’Advent, s’inicia l’any litúrgic, la vivència del misteri cristià en el pas del temps. Des dels seus inicis l’Església, fermament arrelada en la fe bíblica, en la Llei –Jesús va deixar ben clar que se’n compliria fins i tot la lletra més menuda– i els profetes –que van saber albirar i anunciar la gran novetat cristiana (primera lectura) –, en l’oració d’Israel –especialment els Salms usats des del primer moment–, expressa i manifesta el compliment de totes les promeses de Déu. Així, l’any litúrgic neix de les festes jueves estretament unides a la terra i a la vida sorgides en resposta a la revelació de Déu, i es va transformant, pel propi procés de vida, d’experiència i de resposta a la màxima revelació de Déu en Crist, en la progressiva realització i aplicació pràctica i positiva d’aquesta salvació cristiana a tots els que van integrant a l’Església o, si més no, interessant-se per ella. I aquest any de gràcia, any de Déu des de la manifestació del misteri de Crist, comença amb l’Advent, amb el record viu i la celebració de la vinguda del Senyor. Es tracta d’una preparació per reviure la salvació de Jesús amb l’Encarnació i la Nativitat. Des d’aquell moment, Déu està en Crist enmig nostre i nosaltres dediquem aquest temps a entendre-ho per viure’l una mica millor. Durant aquests primers diumenges, la Paraula i la litúrgia eclesial se centren en el compliment per excel·lència d’aquesta vinguda, la Parusia, el retorn en poder de Crist al final de tots els temps i de totes les coses. Primerament cal que ens fixem en el que digué el mateix Jesús: no sabem el moment (no el necessitem saber perquè ni el mateix Fill i home el pot saber) així que ens cal vetllar, vigilar. El Senyor va marxar deixant-nos a casa seva una tasca per a cadascú i encarregant al porter que vetllés. I com que no sabem quan tornarà el veritable amo de la casa –queda clar que no és nostra– cal vetllar, estar desperts, atents, «no fos cas que vingués quan menys l’esperem» i ens trobi adormits, això és, despreocupats de la tasca encomanada. Per això, el mandat és per a tots: «Vetlleu!». No vol dir que estiguem sense dormir permanentment, perquè això no ens és possible. De fet, la paràbola de les donzelles de fa uns diumenges ja ens recordava que totes, assenyades i desassenyades», es van adormir. Aquest vetllar i vigilar vol dir, d’una banda, no oblidar la tasca encomanada a cadascú pel Senyor de la casa: tenir cura els uns dels altres segons correspongui a cada vida i cada vocació; es tracta de servir i no de servir-se dels altres o del mateix encàrrec rebut egoistament i per a l’únic profit propi. D’altra banda, es tracta d’estar ben preparats, és a dir a mantenir ben viva la comunió amb el Senyor que ha de tornar, mitjançant l’oració i a guardar els seus manaments, a més de l’encàrrec particular. En aquest temps d’Advent ens recordem els uns als altres aquest deure essencial de vetllar i vigilar, de mantenir les nostres vides en comunió amb Crist i en fidelitat a l’encàrrec rebut i lliurement acceptat. El Senyor pot tornar en qualsevol moment o, dit d’altra manera, la nostra vida pot arribar a la seva fi en qualsevol moment. Per altra banda, ser cristià és mantenir-se despert, viu, vetllant, sabedor sempre de trobar-se a les mans de Déu, d’haver rebut, immerescudament la seva veritat, i haver acceptat el deure de custodiar-la i mantenir-la viva perquè el Senyor trobi els seus servents fidels disposats a rebre’l quan torni per restaurar en Ell tota la creació.