Després de les darreres solemnitats identificades amb el diumenge, reprenem la lectura continuada de l’Evangeli de Lluc, que és el que ens acompanya enguany en la celebració de la nostra fe. En el relat d’avui, Jesús envia 72 deixebles, número simbòlic que indica la totalitat dels pobles de la terra segons expressions d’aquell temps.
Jesús, doncs, destina un deixeble a cada poble i els envia de dos en dos, per donar testimoniatge de la veritat (per a això calien, almenys, dos testimonis fiables) i els envia “… a tots els pobles i llocs on ell pensava anar”. A totes aquestes nacions hi han de portar el missatge de l’Evangeli, de la pau i la misericòrdia de Déu, com ens recorda la primera lectura. Ha arribat el moment de la gràcia, de disposar el cor per a rebre tot el que Déu vol compartir amb nosaltres i que ara s’ha decidit completament a anunciar-nos. Aquest Evangeli serà ratificat després amb la mateixa presència de Senyor, perquè Ell, segons el que es diu, anirà immediatament darrere dels qui ara li anuncien. Jesús mateix els explica la missió afirmant que són necessaris per a portar arreu, i amb urgència, el missatge decisiu: ‘hi ha molta collita, però hi ha pocs treballadors’. La missió inclou l’oració de confiança a Déu per4 demanar-li que sustenti la prolongació de l’obra que amb més enviats. I continua amb la invitació directa perquè es posin en marxa: que no ho deixin per quan els vagi bé, tinguem temps o ganes, sinó que és veritablement urgent.
I Jesús afegeix uns advertiments i consells: el missioner és un xai que s’haurà de moure entre llops, haurà d’anar en compte i ser prudent, tot i que sense renunciar a donar el testimoniatge, perquè els altres són depredadors per més que les seves paraules siguin amables i només ells siguin portadors de la bona notícia de la pau.
També cal donar testimoni amb la seva aparença, ‘sense portar bossa, ni sarró, ni calçat’; no són un exèrcit que s’ha de moure entre enemics. Els missioners s’adrecen a homes com ells sense enganys, sinó per a portar-los gratuïtament el més gran de tots els béns: la salvació i l’esperança de part de Déu.
Quan estiguin entre ells, el primer missatge ha de ser: ‘la pau sia amb vosaltres’, per establir el primer pont o vincle, perquè només gent que també anhela la pau respondrà positivament i estarà obert a escoltar el missatge de l’Evangeli, la qual cosa implicar canviar per a rebre’l.
També és important el no jugar amb les persones que acullen, sense avantatges especials en el menjar, tot i que cal acceptar amb humilitat el que se’ls ofereixi –es mereixen, necessiten, el seu salari per a viure i poder continuar amb la seva Missió–. Quan siguin atesos, els missioners han de fer presents les obres i les paraula de Jesús, començant per la cura i atenció dels malalts, els pobres que trobin i, després d’això, anunciar-los que aquestes atencions són la manifestació de quelcom més gran i important que la mera solidaritat o compassió humana: “El regne de Déu ha arribat a vosaltres”, és a dir, aquestes millores són molt més que una ajuda temporal, sinó l’arribada definitiva de la gràcia, perdó, pau de Déu mateix entre els qui l’acullen i l’accepten. Les instruccions també diuen què cal fer davant el rebuig i que no cal prendre-s’ho com un menyspreu ni cal cap venjança davant el ‘no’ que han rebut, sinó com un advertiment positiu de que els missatges, inclosa la més gran de les misericòrdies, necessiten sempre ser acollides.
Finalment, l’evangeli comenta el retorn dels enviats a aquesta primera missió i la reacció de Jesús: els confessa que ha vist retrocedir la força del mal i el seu principal promotor, el maligne, entre els homes. Aquest ha estat desemmascarat una vegada més i expulsat del cel, i del cor dels homes. Jesús també els diu que més que alegres per haver exercit “amb èxit” un “poder”, han rebut un do: ara són, com Ell, enviats del Déu de la pau i la misericòrdia, els primers cridats a experimentar els fruits de l’Evangeli en la seva pròpia vida.
