L’Evangeli d’avui i la primera lectura, que acostumen a tenir una profunda sintonia, ens parlen de la fe, que és actitud i decisió de l’home però do de Déu, l’única “virtut”, que ens fa capaços d’estar i viure en comunió amb el Déu veritable, malgrat les dificultats i les enormes diferències de coneixement i la indubtable separació entre la nostra realitat que és immanent i la de Déu, absolutament transcendent. Sant Joan de la Creu deixà escrit: “és l’únic mitjà que tenim a l’abast perquè l’ànima s’uneixi a Déu; perquè és tanta la semblança que hi ha entre ella i Déu, que no hi ha altra diferència que veure Déu o creure-hi” (2S 10,1). Per això, al ser l’únic mitjà proper i real per a la comunió amb el Déu veritable, és necessàriament obscura, perquè la veritat i realitat de Déu no la capten tal com és els nostres sentits. Déu la regala, com ens recorda la primera lectura, com un do seu per arribar a Ell, però la seva obscuritat requereix ser acollida, creguda, aprofundida en una relació vital amb Déu que vagi més enllà de les aparences. Déu no abandona els seus fills ni la realitat, però per a poder percebre la seva actuació cal la contemplació, la pregària, i esperar… El Senyor respon al profeta que posi per escrit la seva visió, perquè les seves es compliran puntualment i el creient, qui confia en elles, no serà defraudat, però per a ser just, sant, aconseguir la comunió plena amb Déu, ha de viure d’aquesta fe.
A l’Evangeli, els deixebles que conviuen amb Jesús i escolten diàriament les seves paraules, entenen que necessiten cada vegada més aquesta fe per guardar i viure tot el que Jesús mostra i ensenya. Van entenent cada vegada més que estan bregant amb el mateix Déu, amb la seva actuació concreta a la història, sempre difícil d’entendre com ens recorda el profeta Habacuc. Per això li demanen que els augmenti la fe, per a unir-se més a Ell, especialment davant el que ha de passar. Sens dubte és un desig que els inspira Déu mateix, preveient el que succeirà i tot el que hauran de travessar. Jesús els respon en el mateix estil que el Senyor a Jeremies: “Si corres amb els del carrer i et canses, com competiràs amb els cavalls? Si en terreny obert et sents insegur, què faràs en el bosc frondós del Jordà?” (12,5-6). Els ve a dir que és bo que la demanin, però que aquest no és el problema, perquè Déu la concedeix sempre, i la prova és la mateixa presència de Jesús, els seus gestos, actes i paraules entre ells. El problema és sempre acollir aquesta fe, creure efectivament, fer-la vida. En primer lloc, els fa (i ens fa) mirar la pròpia vida i experiència preguntant-nos fins a on seríem capaces d’arribar recolzats en la nostra fe. Què hem demanat recentment i esperem rebre, si estem realment convençuts que som escoltats i que després el Senyor donarà el millor compliment a les nostres oracions, per a nosaltres i per als altres. I després, els dedica aquesta paràbola reveladora de les veritables relacions entre Déu i els homes: el vincle amb Déu s’ha d’anar madurant i creixent com qualsevol una altra relació veritable de la nostra vida. No funciona pel sistema de reconeixement de mèrits o de pagament per servei i recompensa, com si fos un entrenament de mascotes. És una relació veritable, a llarg termini, un veritable compromís, que només es podria comparar al matrimoni o a la relació entre pares i fills, que és permanent i substancial, sustentadora de la vida mateixa. No cal esperar petites recompenses o reconeixements, a part de la vida mateixa i el seu gaudi. Els fruits són sempre futurs i el treball sempre present. Solament es desconnecta de la fe si es deixa d’estimar i servir, de fer motiu de vida els manaments del Mestre. Tot ens interessa avui particularment; la nostra església pateix una substancial falta de fe que està minant tot allò que volem i estimem. Jesús ens recorda que no basta la bona intenció, el pensament correcte, el no negar els dogmes i la substància de la vida eclesial sinó que hem de creure, aventurar la nostra vida en ella, entrar en tota la seva foscor afrontant totes les preguntes que només es resolen quan, efectivament, ens dediquem a estimar i servir.
