L’Evangelista Lluc ens descriu l’ensenyament de Jesús durant el seu camí. Recordem que puja a Jerusalem per culminar la seva Missió. Sovint es tracta de trobades com la d’avui (i els diumenges anteriors) en què persones no identificades li fan preguntes que ens interessen a tots. Sobre la qüestió, el primer que ens preguntem és si de veritat ens interessa. Em refereixo al tema de la salvació, la meta de la nostra fe, la plena comunió amb Déu i amb els altres a la Vida Eterna, en el Cel, perquè hem perdut o estem perdent la visió transcendent que ens recorda que ser cristià és molt més que viure d’esquena al pecat i de cara a l’amor al proïsme i restablir tota la justícia que puguem en aquest món.
Es tracta de “salvació”, de deixar-nos salvar, en realitat, per Déu en Crist i que només des d’aquesta “salvació” podem estimar de veritat i amb constància i fruit el proïsme i construir una justícia que sigui una mica més que un arreglo temporal. Pot ser també que, com a qui avui qüestiona Jesús, només ens preocupi el número dels que se salven, dels que aconsegueixen arribar a la meta o, en arribar-hi, són admesos a participar completament dels premis divins. Perquè si ens quedem en la lletra de l’Escriptura, Llei i Evangeli, l’exigència és gran i el camí dificultós.
També, des de la pràctica, potser no veiem gaires persones que de debò pretenguin complir tots els requisits. Avui, a més, hi ha molta gent, fins i tot ministres de l’Església, que insinuen que no hi haurà cap problema, que pràcticament tots estem salvats (generalment qui parla ho fa als qui pensen com ell) i que, per tant, totes aquestes exigències no serien més que una manera de motivar perquè creguem que ja Déu ens ha salvat i a nosaltres poca cosa més ens cal fer.
Però Jesús no respon parlant de números o percentatges, no recomana dreceres, llibres o rabins específics per afrontar el tema, que és el que realment importa. No, només li diu, i ens diu, que ens esforcem a entrar per la porta estreta i com més aviat millor perquè pot passar que si ho deixem per al final, ja sigui tard. És molt possible, diu Jesús, que molts intentin entrar i ja no puguin fer-ho. És a dir, que intentar endevinar què succeirà al final no té cap interès, ni quines respostes seran les correctes en el darrer examen, sinó caminar correctament des d’ara, prendre’ns molt de debò a la nostra vida les exigències del mateix Jesús a l’Evangeli. Perquè aquesta Bona Nova és l’anunci que Déu ha irromput en la nostra realitat i vida en el seu propi Fill Jesucrist; i és ben cert que ens revela la immensa misericòrdia de Déu i la crida a la conversió, a participar d’aquesta misericòrdia deixant-nos canviar la pròpia vida.
Jesús ens mostra el seu camí, per ‘imitar-lo’ de veritat, per les seves paraules es facin realitat en la nostra vida; amb els seus advertiments, els seus consells, ens invita a caminar i viure prenent com a referència la seva Paraula, que és la voluntat del seu Pare que ens fa també els seus fills i germans entre nosaltres. Ens deixa molt clar que sense una transformació real de la nostra vida, una veritable conversió i canvi de direcció, sense viure diàriament decidint a favor de Jesús i el seu projecte, el regne de Déu, i en contra del nostre egoisme i cobdícia, no trobarem la porta de la salvació o, en tot cas, no podrem travessar-la. Jesús usa el tema del reconeixement: amb les aparences d’un canvi superficial o “ideològic”, amb una professió de fe només amb els llavis, no n’hi haurà prou. Necessitem identificar-nos amb Ell, i això només s’aconsegueix creient i deixant que aquesta fe doni fruits de bones obres i amor en nosaltres. Això no implica ser perfectes de cop; al contrari, significa caminar sempre en la nostra veritat, en el coneixement propi i la humilitat, demanar perdó i atorgar-lo. Tot això és el que aconsegueix que siguem renovats, reconstruïts, en una paraula, “salvats”.
