“Convé que complim d’aquesta manera tot el que Déu vol”

Amb la festivitat del Baptisme del Senyor es tanca el cicle de celebracions nadalenques. El Verb Etern de Déu, home veritable, com diu l’Evangeli: « creixia en edat, saviesa i gràcia davant Déu i els homes» i després d’uns trenta anys de «vida oculta», normal, com la de qualsevol home, preparant-se per a la seva missió decisiva amb la pregària –on vivia la seva relació única amb Déu, el seu «abba», de manera especial i íntima– i totes amb les activitats quotidianes d’un jueu del seu temps, com ara celebrar la seva fe a la sinagoga, treballar i contribuir i cuidar de la seva família. Arribat el moment, quan es va manifestar Joan Baptista, el Precursor, va saber que havia arribat també el temps d’iniciar la seva pròpia missió, que era la definitiva. El profeta Joan, fent seva (primera lectura) la veu dels profetes i de tota l’antiga aliança el proclama com Aquell que havia de venir i l’assenyala d’una manera més concreta: Jesús de Natzaret, un més entre els homes fins a aquest moment. Si humanament, com afirma la crítica històrica, Jesús va ser un seguidor més de Joan o no, no té molta importància. No es pot saber amb certesa i és clar que, sobretot, el que mostra l’Evangeli és la relació intrínseca entre la missió dels dos. Aquest és el context del relat del baptisme de Jesús que ens proposa Mateu, l’evangelista d’enguany; ho explica de forma directa i sense afegir-hi res: Jesús ve de Galilea al lloc on Joan bateja, com un més, amb tots els pecadors que es penedeixen i volen seriosament canviar de vida. Joan el veu i intenta dissuadir-ho perquè el reconeix: és Jesús qui l’hauria de batejar a ell. Jesús li diu, en canvi, que ha de fer les coses tal com Déu vol, respectant el procés humà i racional que porta d’una missió a l’altra, unint-les per sempre. Així el baptisme de Jesús mostra tot el seu valor com a signe iniciador de la Missió salvífica i redemptora del Fill de Déu. Jesús assenyala així a crits, gairebé de manera escandalosa, el seu compromís amb la situació històrica i real dels homes als quals ha vingut a salvar. Reconeix que la humanitat en la qual s’ha encarnat és pecadora i que ha vingut, precisament, a redimir-la, encara que Ell no té res a veure amb cap pecat. Quan es bateja esdevé aquesta teofania, l’última de l’antiga aliança que ens deixa en braços de la nova: el cel s’obre i mostra el seu rerefons real: l’obra definitiva del Déu veritable, que és Trinidad. La veu del Pare manifesta que aquest home concret és el seu Fill Etern, encarnat i el fa precisament en aquest gest específic de ser batejat en la fila dels pecadors. També l’Esperit, que ha estat sempre amb Jesús, que és l’artífex, juntament amb el Verb, de l’Encarnació, en haver creat la humanitat completa del Fill, també l’acompanya i secunda durant tota la seva missió. Jesús és així l’Enviat del Pare, Paraula única i definitiva de Déu, revelador també de l’home, amb el Sant Esperit que ha de portar a aquest Home i a nosaltres, si ho volem, al si del Pare, d’on vam venir i estem destinats a tornar.