Malgrat tots els encontres que Jesús va tenint pel camí, la seva meta és prou clara: arribar a Jerusalem i complir la seva missió. L’evangeli d’avui tracta sobretot d’això, i de què hem de fer per seguir-lo. Jesús ja ha deixat clar en anteriors ocasions que els “admiradors” no li serveixen, els que exalcen les seves paraules o els seus gestos per comparar-los amb això o amb allò, o els que creuen que la seva presència pot ser positiva per al món. El que serveix i importa de veritat és “anar amb ell”. I per a fer-ho, les condicions són clares: el camí de seguiment de Jesús ha de ser el primer i el principal, no una ocupació o una dimensió més de la vida. Cal deixar-ho tot, fins i tot els més pròxims han de passar a segon lloc: la família, els amors de la nostra vida, les persones amb qui tenim un compromís real i volgut… És una exigència, és clar, però fonamentada en la realitat d’un projecte de vida que prenem lliurement; no pas una prova d’amor o de preferència que Jesús posa a qui vulgui seguir-lo no se sap ben bé cap a on. Ho diu llegim a l’evangeli d’avui: ser deixeble seu és portar, com ell, amb ell, la creu. Un camí amb el qual Jesús mostra i fa present l’amor immens de Déu, de Déu fet home, caminant al costat nostre i guiant-nos, disposat a arribar fins al final, essent conseqüent amb aquest amor. I bé sabem que aquest final és la creu, la mort i la resurrecció. Acollir aquest amor i respondre, segons la nostra capacitat, ha de ser sempre prioritari, perquè és la força que irromp i ho canvia tot. Posposar és, en realitat, adonar-nos de com són les coses i de com funcionen. Només deixant-nos estimar -que és reconèixer que estem afectats per la presència i la missió de Jesús, impactats pel seu lliurament per nosaltres- i responent amb amor és possible construir fins al final, o superar una situació de perill vital. Si reflexionem, reconeixerem que acaparar és el contrari d’estimar, que les possessions i seguretats són càrregues i no ajudes.
Primera lectura: Sabiduría 9, 13-19
Quin home pot conèixer què desitja Déu?
Qui pot descobrir la voluntat del Senyor?
Perquè els raonaments dels mortals són insegurs,
són incertes les nostres previsions:
el cos que es descompon afeixuga l’ànima,
aquesta cabana de terra és una càrrega per a l’esperit, capaç de meditar.
Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra,
si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans,
qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel?
Qui hauria conegut mai què desitjàveu,
si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa,
si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant?
Així s’han redreçat els camins dels habitants de la terra,
els homes han après a conèixer què és del vostre grat,
i la saviesa els salva,
Senyor, des del principi.
Segunda lectura: Filemón 9b-10. 12-17
Estimat:
Jo, Pau, ambaixador de Crist i pres per causa d’ell,
recorro a tu intercedint a favor del meu fill Onèsim,
jo que l’he engendrat en la fe estant a la presó.
Ara te’l retorno com si t’enviés el fruit de les meves entranyes.
Jo hauria volgut retenir-lo al meu costat
perquè em servís en lloc teu
mentre seré a la presó per causa de l’evangeli,
però no he volgut fer res sense el teu consentiment:
no m’hauria agradat obligar-te a fer un favor com aquest, si tu no el feies de bon grat.
Qui sap si, providencialment, Onèsim se separà un moment de tu
perquè ara el recobris per sempre,
i no com esclau, sinó molt més que això:
com un germà estimat.
Ho és moltíssim per a mi,
però més encara ho ha de ser per a tu,
tant humanament com en el Senyor.
Per tant, si em comptes entre els qui tenim part en uns mateixos béns,
rep-lo com em rebries a mi mateix
Evangelio: Lucas 14, 25-33
En aquell temps, Jesús anava amb molta gent. Ell es girà i els digué:
«Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu.
Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu.
»Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. ¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses per veure si teniu recursos per acabar-la?
Perquè, si després de posar els fonaments, no podíeu acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien:
“Aquest home havia començat a construir, però no pot acabar.”
Si un rei vol anar a combatre amb un altre, ¿no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil?
I si veia que no pot, quan l’altre encara és lluny li enviarà delegats a negociar la pau.
Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té.»