Aquest diumenge llegim a l’Evangeli una altra paràbola sobre el tema de la vinya del Senyor, el seu regne a la terra, per recordar-nos la realitat de les coses. El regne, la vinya, és de Déu i nosaltres només som els seus treballadors, servidors del Senyor i de la Missió de Jesús. En realitat, Ell és la vinya veritable (cf. Jn 15,1ss.), el nou poble de Déu destinat a incorporar tota la humanitat, quan el reconeguin i es converteixi per unir-se a la vida nova que brolla d’Ell.
La paràbola posa en evidència l’actitud dels dirigents jueus que, des de fa temps, desitgen quedar-se com a amos únics de la vinya, únics senyors del poble, mantenint, com a molt, una relació formal amb Déu. Ell seguiria sent l’Amo, però per a tota la resta aquí hi han els seus «bons» servents, els summes sacerdots, els escribes, els fariseus, els ancians del poble. Oficien en el seu Temple per a tenir-lo content, administren i interpreten la Llei com a columna vertebral de l’Aliança. Jesús, però, els recorda que han apartat, desautoritzat, assassinat tots els profetes que el Senyor els ha enviat per fer-los canviar d’actitud i per fer-los tornar a la veritable vivència de l’Aliança, al respecte i amor a Déu i al servei i dedicació dels seus proïsmes, germans i també els estrangers. Tanmateix, els dirigents del poble, sistemàticament, han volgut mantenir la seva preeminència i autoritat no en el Déu viu, que els esbronca contínuament, sinó en les institucions, les lleis, els costums, mutant a poc a poc la pròpia Aliança en un contuberni que ja no reconeix el seu Senyor original i que ja no dona la gràcia, ja no fa present la presència i la protecció del Déu viu sobre el seu poble.
Després, Jesús prediu el que li passarà a Ell: els dirigents del poble el reconeixeran «in extremis» com el mateix Fill de Déu i creuran que ha arribat la oportunitat d’eliminar l’Hereu, d’expulsar-lo de la seva terra, de les seves vides, de la seva pròpia creació. I també els anuncia que Déu, el seu Pare, el veritable amo que els ha confiat la vinya, utilitzarà aquest darrer rebuig per fonamentar el seu regne per sempre.
El Fill, arrossegat a la mort, que d’aquesta manera el donen per amortitzat –mai més ben dit–, es esdevindrà la pedra angular del nou poble de Déu. Tot el que ells menyspreen en aquest Home que ha aparegut davant ells amb tota la feblesa d’un home però amb tota l’autoritat de Déu, es transformarà en el començament de la nova creació, de la nova humanitat. El gest no serà gratuït per als jueus, i així uns quaranta anys més tard, els mateixos jueus veuran horroritzats com les tropes estrangeres trepitjaran i destruiran la ciutat Santa, el Temple, i acabaran amb el cor mateix d’Israel.
La paràbola il·lumina també els nostres temps, ja que després d’aquells mals dirigents, en van venir altres molt pitjors. Es creien llumeneres de saviesa de la humanitat que aconseguirien l’objectiu de llançar Déu de la seva pròpia creació amb tota mena de falses religions, ateismes, filosofies mentideres que han portat els homes a nivells mai imaginats d’inhumanitat i salvatgisme. I per a fer-ho saben que han de negar el Fill Encarnat que va venir per fer realitat, per fi, totes les promeses de Déu, i fingir que és només un home o només un déu disfressat, un predicador de bones intencions i no el Redemptor que va donar la seva vida perquè recuperéssim la nostra.
