El segon diumenge de Quaresma contemplem i celebrem aquest bonic relat de la Transfiguració. Jesús acompanyat pels seus deixebles més íntims –Ell com a home, com tots nosaltres, tenia alguns amics preferits, és ‘llei de vida’– va pujar a la muntanya «a pregar». Un gest que Jesús feia sovint, segons els evangelis, passava amb el seu Pare bones estones de la nit. En aquesta ocasió es fa acompanyar per aquests deixebles escollits. El text diu que durant la trobada amb el seu Pare «es trasmudà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant». I no només això: també apareixen Moisès i Elies parlant amb Jesús del «seu èxode», de la fi de la seva missió «que s’havia d’acomplir a Jerusalem».
Es tracta d’una «teofania», això és, una manifestació del Pare, tal com Déu mana. Una visió sorprenent i meravellosa com ho prova l’ actitud dels deixebles «que queien de son» però s’espavilen per veure la glòria de Jesús i dels qui parlen amb Ell. La reacció natural és guardar aquell moment fer-lo durar («farem tres cabanes»), però no s’havia acabat: com en les grans teofanies la pròpia veu de Déu es manifesta, oculta la seva presència per un núvol, i assenyalant el Mestre com a Fill seu, l’escollit, els exhorta i manar que l’escoltin. Els tres deixebles han estat testimonis del misteri que és present però ocult en Jesús. De moment callen, realment no saben que ha passat però arribarà el dia que ho entenguin i en donin el testimoniatge que l’Evangeli ens ha transmès: que Jesús, el seu Mestre, és el Fill de Déu i vingut per fer realitat el compromís sagrat de l’aliança del qual ens parla la primera lectura.
Abraham i els pares van rebre la promesa de l’amistat de Déu i que Ell refaria la seva condició i la seva vida i naturalesa obscurides pel pecat i tota la història de desobediència humana. El text anuncia que el propi Déu assumiria el cost d’aquesta restauració i per això Jesús parla amb Moisès i Elies, l’artífex de l’aliança i el seu valedor amb la paraula viva profètica. En compliment d’aquesta Paraula, Jesús travessarà la foscor de la mort per manifestar i transmetre la vida veritable i per sempre als seus germans, els homes a la naturalesa dels quals s’ha unit. Per fer efectiva aquesta restauració, cada home ha de sentir -obeir- el Fill com abans s’obeïa a Déu, i caminar seguint les seves petjades fins a vèncer el pecat i la mateixa mort.
Primera lectura: Gén 15, 5-12. 17-18
Déu va fer un pacte de fidelitat amb Abram.
Lectura del llibre del Gènesi.
En aquells dies, Déu va fer sortir fora Abram i li digué:
«Mira el cel i posa’t a comptar les estrelles, a veure si les pots comptar;
i afegí,
doncs així serà la teva descendència.»
Abram cregué en el Senyor i el Senyor ho tingué en compte per donar-li una justa recompensa.
Després li digué:
«Jo sóc el Senyor, que t’he fet sortit d’Ur dels caldeus per donar-te aquest país; serà el teu heretatge.»
Abram preguntà:
«Quina garantia me’n doneu, Senyor?»
Ell respongué:
«Porta’m una vaca, una cabra i un moltó de tres anys, una tórtora i un colomí.»
Li portà tots aquests animals, els partí per la meitat i posà cada meitat enfront de l’altra, però no va partir els ocells. Uns ocellots de presa volien abatre’s sobre els cossos morts, però Abram els allunyava.
Quan el sol s’anava a pondre, Abram caigué en un son profund i s’apoderà d’ell un gran terror, com una foscor.
Després de la posta, quan ja s’havia fet fosc, veié un forn fumejant, una torxa encesa, que passava enmig dels animals partits.
Aquell dia el Senyor va fer amb Abram una aliança i es comprometé en aquests termes:
«Dono aquest país a la teva descendència, des del torrent d’Egipte fins al gran riu, el riu Eufrat.»
Segunda lectura: Flp 3, 17 – 4, 1
Germans, [seguiu el meu exemple i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi.
Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: N’hi ha molts que, pel seu estil de viure, són contraris a la creu del Crist. El terme on s’encaminen és de perdició, el déu que adoren és el ventre, i la seva glòria, la posen en les parts vergonyoses; tot el que aprecien són valors terrenals.
Però] nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, el Senyor,
que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa que li ha de sotmetre tot l’univers.
Per tant, germans meus estimats i enyorats, vosaltres que sou el meu goig i la meva corona, manteniu-vos així, en el Senyor, estimats meus.
Evangelio: Lc 9, 28b-36
En aquell temps, Jesús prengué Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, es trasmudà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant.
Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos, i parlaven del traspàs d’ell, que s’havia d’acomplir a Jerusalem.
Pere i els seus companys estaven adormits profundament, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell.
Quan aquests anaven a separar-se de Jesús, Pere li digué: «Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.»
Parlava sense saber què es deia.
Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí. Ells s’esglaiaren en veure que entraven dins el núvol. Llavors del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.» Així que la veu hagué parlat, es van trobar amb Jesús tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist.