Per entendre bé l’Evangeli d’avui (i el d’altres dies) cal tenir en compte que fa unes setmanes Jesús ha estat reconegut com el Messies, El que ha arribat per fer realitat les promeses de Déu i que, a partir d’aquí, el Mestre està instruint de manera especial els seus deixebles ja que, com a Messies, no va recórrer camins trillats ni esperats sinó el seu propi camí. També cal recordar que aquest camí parteix de la situació concreta dels homes i amb voluntat de redimir-los, salvar-los, donar-los accés real a la vida divina per a la qual van ser creats. És restauració de la creació original de Déu, recreació, doncs, encara que aquesta vegada parteix de la seva culminació: l’home, fill de Déu.
Aquest propòsit original, aviat perdut, el recorda la primera lectura: l’home va ser creat home i dona, per no estar sol, per tenir companyia a la seva altura durant aquesta vida temporal. Així, l’home està destinat a la dona i la dona a l’home per unir-se en una sola carn que realitzi la seva pròpia necessitat de companyia i comunió i constituir la família, espai i lloc natural i primer perquè neixin i creixin adequadament els fills que asseguren la continuïtat temporal de la humanitat. Aquest vincle bàsic va quedar danyat, com tot, pel pecat. Home i dona es van acusar mútuament de la desobediència i la seva unió va quedar desequilibrada.
Per això, com deia Jesús, va ser per tossuderia que la Llei de Moisès va permetre el repudi, el divorci de la dona per l’home, a l’origen, però que llavors també s’estenia a l’home per la dona. En qualsevol cas, significa, diu Jesús, la ruptura d’un vincle sagrat entre tots dos que els fa «una sola carn». Sagrat perquè ho ha unit Déu però també per la voluntat dels esposos de donar-se l’un a l’altre que també és irrevocable i és resposta a la benedicció de Déu.
Com sempre, Déu respecta i protegeix les decisions humanes i els dona tota la seva consistència, per a Ell no som «mascotes» sinó éssers lliures. El matrimoni és bàsic i és clau per a la mateixa vida humana: significa que home i dona poden donar-se completament l’un a l’altre i que això els fa autènticament feliços, els «realitza» de veritat i proporciona la millor de les situacions perquè continuï la vida. El do de l’amor ofert lliurement dona el fruit d’una descendència que també és do i que neix d’aquest amor amb les suficients garanties com per desenvolupar-se en veritable llibertat i aconseguir la felicitat aquí i després d’aquesta vida.
Ja a casa, Jesús remarca als seus el que ha volgut dir: trencar el matrimoni per a donar «un altre» consentiment invalida aquest, el converteix en «adulteri». Una vegada que ho es lliure –i ho ha fet de veritat– amb els vots matrimonials mai pot ser «repudiat», perquè el lliurament de Jesús sostindrà el que l’home ha trencat per egoisme o tossuderia; és possible superar desavinences i egoismes mitjançant la gràcia. El text conclou donant la clau per entendre aquesta redempció i renovació: acollir l’acció de Déu en Ell com un nen, comprendre que només apartant els nostres prejudicis, greuges i supòsits «drets» es farà veritat per a nosaltres la salvació.
Primera lectura: Génesis 2, 18-24
El Senyor-Déu digué: «No seria bo que l’home estigués sol. Li faré qui l’ajudi i l’acompanyi.» El Senyor-Déu modelà amb terra totes les bèsties salvatges i tots els ocells, i els presentà a l’home, a veure quin nom els donaria: el nom que l’home donava a cada un dels animals era el seu nom. L’home donà el nom a cadascun dels animals domèstics i salvatges i a cadascun dels ocells, però no en trobà cap capaç d’ajudar-lo i fer-li companyia. Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, li prengué una de les costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. Després, de la costella que havia pres, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home. L’home digué: «Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. El seu nom serà l’esposa, perquè ha estat presa de l’espòs.» Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i des d’aquell moment ells dos formen una sola família.
Segunda lectura: Hebreos 2, 9-11
Germans, Jesús, abaixat, va ser posat un moment per sota dels àngels, però ara, després de la passió i la mort, el veiem coronat de glòria i de prestigi, perquè Déu, que ens estima, va voler que morís per tots. Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i convenia que aquell qui els havia de guiar a la salvació fos consagrat pels sofriments. Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix pare, i per això no s’avergonyeix d’anomenar-los germans.
Evangelio: Marcos 10, 2-16
En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren
si el marit es podia divorciar de la seva dona.
Ell els preguntà:
«Què us va ordenar Moisès?»
Li respongueren: «Moisès permet de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se.» Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor. Però al principi, Déu creà l’home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola família. Per tant, ja no són dos, sinó una sola família. Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar.» Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-lo sobre això mateix.
Jesús els digué: «Aquell qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri.»
[La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien portat.
A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: «Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el regne de Déu és per als qui són com ells. Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas.» I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.]