Quaresma significa recordar i reviure que la conversió és part essencial de la vida del cristià, més encara: és el nostre camí. No avancem si no és cap a Déu, cap al seu misteri i això només es pot fer convertint-nos, però no solament aquests quaranta dies sinó sempre, cada dia. Conversió és tornada cap a Déu, viure cap a Ell, reconèixer que és present i actua en les nostres vides de manera que provoca en nosaltres un canvi que ha de ser continu, tot i que tranquil i menys exasperant. Joseph Raztzinger va escriure que la perfecció (que és la nostra crida, la nostra meta, el nostre destí, la santedat) és estar sempre canviant, és l’experiència d’una conversió mai acabada, el camí mateix de la vida cristiana cap a la maduresa de l’ànima en la veritat, en Déu. És a dir, que «viure és canviar i ser perfecte és haver canviat amb freqüència» (cardenal Newman). Però és un camí que no fem sols. Per a un cristià, convertir-se és reconèixer i escoltar cada vegada millor a Crist que camina amb nosaltres. I Ell és el Mestre de la nostra vida i en aquest primer diumenge ens posa davant la realitat humana que ha d’afrontar qualsevol caminant: la temptació i al temptador. Així ho mostra la primera lectura: la primera parella humana va haver d’afrontar-la perquè eren veritablement lliures per més que visquessin en el Paradís i veiessin Déu cara a cara. El temptador se sap aprofitar d’aquesta mateixa necessitat de perfecció, d’arribar a la meta a la qual hem estat destinats: ser com Déu, viure amb Déu. I això es pot viure com un do rebut o es pot voler arrabassar com intenten Adam i Eva amb l’«ajuda» del temptador. L’Escriptura ens avança el gran «fruit» d’aquesta acció que trenca amb el millor que té l’home (comunió amb Déu i entre nosaltres): descobrir que estem nus, això és, que sense Déu som pobresa, feblesa, finitud, que hi ha molt a témer en aquest món i dels altres. Jesús, com a nou Adam, també ho va haver d’afrontar tan aviat com arriba a aquest «món», al principi de la seva missió, diu l’Evangeli. Ell és el Fill de Déu i per això el temptador es centra en aquesta realitat i en com l’ha de realitzar com a home. Les temptacions (i el temptador) són reals i sempre són aquí, és el primer missatge d’aquest diumenge. Ens recorden la llibertat que Déu ens ha donat, i mai ha retirat, i la nostra necessitat d’escollir bé, d’aprofitar aquesta vida perquè no es perdi. El segon ensenyament d’aquest text és que el temptador sempre espera que estiguem necessitats davant la prova que ens posa la vida o enfront de la que nosaltres mateixos ens hem posat. Per això, quan Jesús té gana després d’un llarg dejuni i el temptador comença suggerint-li que s’aprofiti de qui és per sadollar aquesta necessitat humana. Ell respon que hi ha una cosa més important que ens alimenta i dona sentit: la mateixa paraula de Déu, la revelació que està amb nosaltres. La filiació divina de Jesús no és per al seu profit i comoditat sinó per a la seva missió. Aquí ataca altra vegada el temptador: doncs, li diu, que es vegi clarament qui ets mitjançant un prodigi públic i notori al mig mateix del Temple. Jesús li respon que cal actuar com Déu ha disposat, que substituir el Temple no és una «performance» sinó el lliurament total de la seva pròpia vida a la creu. Vist això, el temptador acaba llevant-se la careta: aquí es tracta d’ell o de Déu; és l’eterna lluita entre servir o sotmetre a l’home, entre el Déu veritable i els usurpadors de la seva identitat. Si Jesús l’adora, li donarà tot el que existeix. I és llavors quan Jesús el desemmascara per complet: només el seu Pare, només el Déu veritable, és digne de ser Déu de l’home, perquè és el seu creador i ara també el seu redemptor, el seu salvador i tot això a costa de la vida humana d’Aquell que era el seu Fill i ho continuarà sent com a home perquè sempre, cada dia, fa la seva voluntat.
Primera lectura: Génesis 2, 7-9; 3, 1-7
El Senyor-Déu modelà l’home amb pols de la terra, li bufà a la cara per fer-li entrar un alè de vida, i es convertí en un ésser animat.
Llavors el Senyor-Déu plantà un jardí a Edèn, a la regió d’orient, i va posar-hi l’home que havia modelat.
El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil totes les varietats d’arbres que fan goig de veure i donen fruits gustosos. Al mig del jardí hi havia l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal.
La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet. Digué, doncs, a la dona:
«Així Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?»
La dona li respongué:
«Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.»
La serp digué a la dona:
«No moriríeu pas! Déu sap que si un dia en menjàveu se us obririen els ulls i seríeu iguals que els àngels: coneixeríeu el bé i el mal.»
La dona, veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar, que donava gust de veure i que era temptador això d’adquirir coneixement, en collí i en menjà;
en donà també al seu marit, que en menjà com ella, i se’ls obriren a tots dos els ulls. Llavors s’adonaren que anaven nus i cosiren fulles de figuera per fer-se’n faldars.
Segunda lectura: Romanos 5, 12-19
Germans,
Germans, per obra d’un sol home entrà el pecat al món, i amb el pecat hi entrà també la mort, que s’estengué a tots els homes, donat que tots van pecar.
[Abans que la Llei fos donada, el pecat ja existia en el món, encara que, mentre no hi ha llei, no consta quina és la pena dels pecats. Així i tot, la mort ja imperava durant tot el temps que va d’Adam fins a Moisès, fins sobre aquells homes que no havien transgredit cap precepte, com ho havia fet Adam. I Adam prefigurava l’home que havia de venir més tard.
Però el do no té comparació amb la caiguda, perquè si tants han mort per haver fallat aquell tot sol, molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós que s’ha estès a tants per la gràcia d’un sol home, Jesucrist.
És veritat: el do de Déu no es pot ni comparar amb tot allò que va venir per haver pecat un sol home: el judici d’un de sol tingué per desenllaç una condemna, mentre que el do de la gràcia fa justos els homes després de moltes caigudes.] A
Així, doncs, si per haver fallat aquell tot sol va imperar la mort per culpa d’ell, amb molt més motiu els qui reben aquesta sobreabundància de gràcia i el do generós que els fa justos viuran i regnaran gràcies a un de sol, que és Jesucrist.
Per tant, així com per haver fallat un sol home es va estendre a tots la condemna, també per haver estat just un de sol tots els homes són absolts i obtenen la vida;
així com, per haver desobeït aquell home sol, els altres van esdevenir pecadors, també per haver obeït un de sol, esdevindran justos els altres.
Evangelio: Mateo 4, 1 -11
En aquell temps, l’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam.
El temptador se li acostà i li digué:
«Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.»
Jesús li respongué:
«Diu l’Escriptura: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.»
Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu:
«Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix; l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.»
Jesús li contesta:
«També diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”.»
Després el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu:
«Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores.»
Llavors li diu Jesús:
«Vés-te’n d’aquí, Satanàs! L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol”.»
Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo.