El Nadal és la nostra festa més entranyable, la festa en la qual celebrem i revivim el nucli mateix de la nostra fe: el Fill etern de Déu es va unir a una naturalesa com la nostra, amb totes les seves conseqüències, i vingué per ser home des del principi i des de baix, assumint la nostra carn, circumstàncies i limitacions. Tot menys el pecat que, segons pla diví original, no forma part del nostre ésser i substància, encara que sempre està amb nosaltres i ja ens sembla un fet inevitable. Per a reviure i celebrar tot això, avui l’Evangeli ens ofereix el text, segurament, més bonic i «inspirat», tant divinament com humanament, de l’Escriptura. Hi és tot: el Verb Etern, Déu mateix, ha tornat al món que ha creat i sustenta. Ell és la vida, la llum i, sobretot, la Veritat. És a dir, la Paraula viva de Déu és la raó divina que s’uneix a la raó humana per revelar-nos i dir-nos, des de dins, qui és Déu i qui som cadascun de nosaltres. Per això es va fer home, donant-ho tot per fer-nos capaços, en la nostra carn, no en cap vida futura o ideal, de ser fills de Déu, amb la condició que l’acollim i el reconeixem, obrint l’existència a la fe. Però es tracta d’un acolliment total d’Aquell que és més gran que la nostra raó, voluntat i intel·ligència, i això només és possible des de la humilitat radical. Cal donar a Algú més gran, poderós i bo el control de la nostra vida i això és sempre el més difícil. Per a això ens preparem amb la conversió i revisió de la nostra vida cristiana, caminant amb aquesta claror que ens ve de l’alt i il·lumina el què som i el camí que hem de seguir (i hem seguit), sabent cap a on ens porta, i donant llum a la veritat: que procedim de Déu i anem cap a Ell, acompanyats dels germans, no d’enemics, donant també testimoni, amb la humilitat i alegria d’haver estat trobats i redimits.
Quin goig de sentir a les muntanyes
els passos del missatger que anuncia la pau
i porta la bona nova,
que anuncia la salvació
i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei.»
Escolta els crits dels teus sentinelles,
escolta quins esclats de goig:
veuen cara a cara com el Senyor
torna a Sió.
Danseu, ruïnes de Jerusalem,
alceu totes el crit d’alegria:
el Senyor ha consolat el seu poble,
ha redimit Jerusalem.
Als ulls de tots els pobles
el Senyor ha estès el seu braç sant,
i d’un cap a l’altre de la terra
veuran la salvació del nostre Déu.
Segunda lectura: Hebreos 1, 1-6
En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes;
però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat el món.
Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina, i ocupa un lloc tant més superior als àngels com més incomparable és el títol que posseeix en herència.
Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»?
Diu també quan presenta al món el seu primogènit: «Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»
Evangelio: Juan 1, 1-18
Al principi ja existia el qui és la Paraula.
La Paraula era amb Déu
i la Paraula era Déu.
Era, doncs, amb Déu al principi.
Per ell tot ha vingut a l’existència,
i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell.
Tenia en ell la Vida,
i la Vida era la Llum dels homes.
La Llum resplendeix en la foscor,
però la foscor no ha pogut ofegar-la.
[Déu envià un home
que es deia Joan.
Era un testimoni;
vingué a donar testimoni de la Llum,
perquè per ell tothom arribés a la fe.
Ell mateix no era la Llum;
venia només a donar-ne testimoni.]
Existia el qui és la Llum veritable,
la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món,
al món que li deu l’existència,
però el món no l’ha reconegut.
Ha vingut a casa seva,
i els seus no l’han acollit.
Però a tots els qui l’han rebut,
als qui creuen en el seu nom,
els concedeix poder ser fills de Déu.
No són nascuts per descendència de sang,
ni per voler d’un pare
o pel voler humà,
sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer home
i plantà entre nosaltres el seu tabernacle,
i hem contemplat la seva glòria,
que li pertoca com a Fill únic del Pare,
lple de gràcia i de veritat.
[Donant testimoni d’ell,
Joan cridava:
«És aquell de qui jo deia:
El qui ve després de mi
m’ha passat davant,
perquè, abans que jo, ell ja existia.»
De l’abundància de la seva plenitud
tots nosaltres hem rebut
gràcia sobre gràcia.
Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,
però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.
Déu ningú no l’ha vist mai;
Déu Fill únic, que està en el si del Pare,
és qui l’ha revelat.]