La pandèmia del COVID es va creuar en les nostres “trobades de teresians”. No havíem tingut ocasió de reunir-nos des de les de Ronda i Còrdova (anys 2018 i 2019). Ja teníem Granada en el punt de mira, decidit, però ajornat fins que vinguessin nous aires, mai millor dit.
Tres objectius ens vam traçar des de la distància i proximitat: el punt de trobada, l’esplai i l’allotjament per al dissabte 16 de setembre. La resta, vindria rodat. Amb aquestes premisses, el dia abans la trobada ja va anar prenent cos amb els primers que anaven arribant amb una alegria sana i generosa; i l’endemà, amb la visita d’alguns participants al P. Antonio José de Torres, compartint el dinar amb ell a Úbeda.
La cirereta, sens dubte, va ser el dissabte. Tot i alguns inconvenients a causa de la salut d’alguns familiars, ens vam poder aplegar quaranta persones. El lloc assenyalat per a les nostres abraçades i les ineludibles fotos va ser la Plaça de Sant Joan de la Creu, davant l’església de les MM. Carmelites Descalces de Granada. Dins de l’església, vam tenir el nostre moment d’ambientació, oració, silenci i cant. Si vam començar tímidament amb l’himne “A tus plantas, oh Niño de Praga”, amb l’“Adiós Madre Divina” les veus es van animar, i gairebé es van convertir en un concert, pel seu fervor, en la “Salve Regina”; el temple semblava que ressonava a glòria beneïda.
Per Plaza Nueva, la de la Real Chancillería, vam emprendre la Cuesta Gomérez, enfilant-nos al turó de l’Alhambra, fins al Carme dels Màrtirs. Era un dels punts més esperats, i on vam gaudir amb la seva història i els aires santjoanistes (gràcies a Sr. Miguel Fermín d’Haro Iglesias, antic teresià de Baeza) i amb la lectura poètica que ens va preparar Sr. José Antonio Puerta Puerta (teresià de Còrdova), tots dos sacerdots de la diòcesi de Granada. En aquest lloc vam poder contemplar l’arbre que va plantar sant Joan de la Creu, de l’aqüeducte en la construcció del qual va participar el sant amb les seves pròpies mans, de l’estany, de l’espai conventual i el seu silenci, creativitat, flora i vistes. Aquí va ressonar el Càntic Espiritual com la ‘Noche Oscura’, bellesa orant, en les veus d’Isaïes Largo i Fernando Otero. I, sempre, amb les fotografies com a document gràfic.
La baixada va ser més fàcil. Les monges Comendadoras de Santiago, del barri del Realejo, ens tenien preparat el dinar, escollir per cadascú amb anticipació. Gràcies a la habilitat de Juan Àvila, “maître espontani” tot es va agilitzar per dinar gairebé tots alhora. No va ser fàcil, però va poder ser. I el nostre amic Àvila, qui si no?, ens va sorprendre amb els “caldos tintos” per degustar millor el menjar. I perquè no hi faltés el perfum, ens va obsequiar amb “palo santo” del Perú. Per part seva, el P. Paco López, ens va regalar un llibre sobre sant Josep i l’escapulari del Carme. I, a més, ens vam carregar de somnis i projectes gràcies a la loteria que comprem al carmelita per a ajudar al Carmel Seglar de Jaén i a las Comendadoras que estant restaurant el seu retaule.
En acomiadar-nos vam escollir el lloc de la nostra futura trobada, i es va apuntar alt, molt alt: “Les Ermites de Còrdova”. Ja estem pensant en aquesta trobada del 2024.
FVLF
