El dissabte 18 de novembre es va celebrar solemnement, l’ocasió s’ho mereixia, el reinici oficial, el nou començament, de la Fraternitat del Carmel Seglar Sant Joan de la Creu de València. En la celebració de l’Eucaristia, presidida pel P. Amando Cantó, superior, i concelebrada per tota la comunitat amb la presència també de dos postulants a carmelites descalços, tres matrimonis, Francisco Javier Sanchis i Trinidad Muñoz, Vanessa Pérez i Federico Castro, María Eugenia Vives i José Ángel Garde, van acomplir el ritu d’iniciació a la comunitat OCDS, de la que ja en formen part Marisa Camaró, Emilio Luis Torres, amb promeses definitives i vinguts des de la Fraternitat de Caravaca (Múrcia) i Carmen Martínez, iniciada a la Fraternitat de Madrid – Triana.
La comunitat de l’Orde Seglar dels Carmelites Descalços, amb l’advocació de Sant Joan de la Creu a la ciutat de València, va ser erigida canònicament el 23 de novembre de 1954 pel vicari general P. Vicente de San Pablo, amb l’aprovació del bisbe de l’arxidiòcesi valenciana, poc després de la fundació de la pròpia comunitat de carmelites descalços de sant Joan de la Creu. Després d’una llarga i fructuosa història, els seus últims membres es van incorporar a la Comunitat de València – Mare de Déu del Carme.
Durant la seva homilia, el P. Amando Cantó va assenyalar el fet que el reinici de la vida en de la comunitat carmelitana a la casa de València – Sant Joan de la Creu ha coincidit amb la restauració de la comunitat del Carmel Seglar, esperant i demanant al Senyor en el marc de la celebració de l’Eucaristia, una col·laboració tan fecunda com en l’etapa anterior, amb l’ajuda mútua en la vivència i testimoniatge del carisma del Carmel.
També va assenyalar la importància del pas que donaven els que celebraven la seva iniciació: certament tots havien conegut el Carmel des de petits a la Parròquia del Carme del carrer Alboraia i en nombrosos grups carmelitans i segueixen compromesos amb la vida pastoral de la parròquia, però ara iniciaven un camí de major proximitat i comunió amb allò que havien conegut. Ara, va dir, sou part de la nostra família perquè heu decidit no sols treballar amb nosaltres a l’Església sinó també conviure amb nosaltres, menjar a la mateixa taula del carisma que nosaltres mengem, expressat en les obres dels nostres Sants Pares i viscut, diàriament, en l’oració i la relació fraterna cada dia més veritable.
Parafrasejant el ritu de la presa d’hàbit de frares i monges –la resposta a la pregunta tradicional, ‘Germà, què demanes’– igualment aquests germans compten amb la misericòrdia de Déu, en primer lloc, la força que els ha portat a l’Orde i els sosté en ella; la pobresa de l’Orde, això és, la realitat avui i les circumstàncies en les quals vivim el carisma i, per fi, la companyia dels germans, perquè en aquesta aventura no estan, no estem sols: tenim al Senyor, els germans majors que ens van donar el carisma, i els uns als altres.