En la Hora del Hijo, cuando las tinieblas cubren de tristeza los corazones de los discípulos del Señor y las esperanzas se apagan al contemplar «… al que traspasaron» (Jn 19,37) derrotado en el patíbulo infame de la Cruz, en el silencio de Dios, una pequeña y ténue lámpara encendida de nuevo aceite, la de la Virgen prudente, ilumina en el camino de la fe a todos los peregrinos que por las veredas de la historia buscan encontrar, entre los pañales del pesebre y las vendas del sepulcro, la tumba vacía. Es la hora de la Madre, y de su mano deseamos adentranos en esta nueva aventura de fe.
En abaixar-nos vers aquest món misteriós. ens arriben els ressons d’un brogit, agut i greu, que Dante, a la Divina Comèdia, i Cervantes, en el Quixot a la cova de Montesinos, descriuen com una melodia de dolça esperança. És un camí estret i difícil de baixar, el final del qual només es pot aconseguir quan s’acull a Maria per Mare «Aquí tens la teva mare» «Aquí tens el teu fill» (Jn 19, 27), i amb Ella marxar vers el « sepulcro de Dios y rescatarlo de creyentes e incrédulos, de ateos y deístas, que lo ocupan, y esperar allí, dando voces de suprema desesperación, derritiendo el corazón en lágrimas, a que Dios resucite y nos salve de la nada» (M. de Unamuno, Vida de Don Quijote y Sancho).
El Dissabte Sant, la Verge Mare esdevé guia segura d’esperança. Per la seva fe indestructible i provada en el gresol del dolor, s’il·luminen els estrets camins que porten a la contemplació del Déu Ressuscitat. I pels qui encara s’enceguen amb imatges fantasioses, sense llum pròpia, que projecten una lluentor de veritat aparent, la Mare del silenci interior condueix amb la seva personal agonia, per les secretes cavernes del sentit, cap al sepulcre on es reclou la llum de la suprema Veritat. Porta’ns Mare al teu costat, perquè cada dissabte de la història porti impresa la flama de la fe, amb la qual s’il·luminin les foscors del món.
No deixis, Mare, d’agonitzar pels teus fills i filles, afeixugats pel pes de la vida i presoners del materialisme que enfosqueix el camí que condueix a Déu. Obre la porta del teu misteri, Verge Santa, i deixa’ns contemplar amb tu al nascut virginalment de les teves entranyes, perquè guiats per aquesta lluminosa Estrella, marxem amb goig a la trobada amb el Ressuscitat.
Que les lluites interiors, els temors a la buidor i a la desesperada incredulitat que conformen un paisatge desolador davant la mort del Fill de Déu, no tinguin la darrera paraula. A l’hora de la Mare, la nit brilla més que el sol.
«Canta la noche; arrulla el sueño dulce de los rendidos hijos de la vida
y en su regazo los acoge a todos
bajo una sola manta negra y suave. Sombra no se hacen entre sí los seres
ni luchan por la luz; todos se abrazan
en el regazo de la buena Madre» (M. de Unamuno)
Fr. Celedonio Martínez Daimiel, O.C.D.