Una cop més els joves del Carmel Jove Descalç han compartit una experiència inoblidable acompanyats dels germans de l’Orde dels Carmel Descalç i el grup del Carmel Seglar de Las Ermitas de Còrdova. Formació i convivència, pilars fonamentals, amb la presència d’un tema central: les determinades determinacions per l’amor, la veritat, la discreció i l’esperança que volem fer vida en el Carmel Jove Descalç. De la mateixa manera que Teresa va explicar a les seves filles la seva determinació per pregar fins arribar a la font d’aigua viva que és Crist, també nosaltres, els joves del Carmel sentim que Crist demana que el seguim amb la determinació teresiana per aquestes quatre virtuts.
L’aventura va començar, com és habitual, a l’arribada i trobar les portes obertes, només faltava obrir el cor a Déu, deixant de banda el soroll de la nostra maleta, amb l’oració i el silenci, davant seu.
Amor, estimar Déu com un mateix, estimar el proïsme com Déu ens estima. Sabem que és estimar o només creiem que ho fem? L’estimar no es demostra només amb actes, sinó que va més enllà, cal fer-nos petits en un món on tothom vols ser gran, des de la discreció, « Fill meu, conserva la discreció i la prudència, no les perdis mai de vista: et renovaran la vida, t’embelliran d’aspecte.» (Proverbis 3.21-22) cal que siguem humils i sincers en el nostre amor, posant-nos en el lloc de l’altre i no limitar-nos a escoltar-lo, sinó que hem de resar per ell.
Déu és present al mig nostre quan ens reuneixin en nom seu, fins i tot estant tots junts preguem, hem de centralitzar la nostra oració en el del costat, aquell que ha estat sincer amb nosaltres, per parelles, posant tota la teva confiança en l’altra persona encenent una espelma per la seva causa, no importa quina sigui. Evitant caure en l’error de la supèrbia i l’egoisme, perquè, encara que el nostre problema ens pugui semblar més important que el de l’altra persona, hem de ser prou humils i oberts per a anteposar el benestar del proïsme.
La veritat i la mentida són antagonistes que van de bracet. Caure en errors, no és una pèrdua de veritat si no s’intenta camuflar, però som éssers imperfectes i hem d’evitar caure en la mentida, perquè fallar forma part de nosaltres. Finalment, l’esperança, quantes vegades hem fallat en escollir la pedra en la qual sostenir-nos. Encara que sigui l’últim que es perdi, es pot caure en depressions de l’ànima, alguna vegada ens hem sentit malalts de l’ànima?
Quan un concepte és abstracte, costa una mica entendre’l, però si el posem en pràctica tot es fa suportable, petits grups, posta en comú d’inquietuds, proves i per descomptat, recompenses, tant terrenals com espirituals.
L’aventura culmina amb un moment final de formació sense cap instructor. Estàs sol, pres de la mà de Déu, lluitant contra els pensaments en un moment de silenci, experiències, frases, imatges, records. Després de dos dies d’intens bombardeig d’informació, toca parar, prendre aire i començar a moblar els conceptes de manera que ens serveixin d’escala per a continuar la construcció d’aquest camí per seguir-lo i aconseguir la unió amb Déu. Caurem per supèrbia i imprudència, en l’error i la mentida, moments baixos d’esperança, amor i egoisme, el camí té sots, alts i baixos, i són aquests els que ens aportaran experiències i, més important encara, ens permeten valorar amb major força allò que es desitja, la trobada amb Déu.
Lucía Velázquez Torres