“Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts”

Avui és la Pasqua del Senyor, el diumenge inicial, l’aniversari anual i setmanal del fet que va canviar la història per sempre: Jesús, el que va ser crucificat i ens consta que va morir en la creu, ha ressuscitat i continua viu en el centre de les nostres vides i comunitats.
Tot va començar en aquell temps i aquell lloc, com ens recorda la primera lectura: tot va succeir a Judea i també a Galilea, després del baptisme de Joan, segons ens recorden altres fonts històriques. És la història de Jesús de Natzaret, «ungit per Déu amb la força de l’Esperit Sant». Un home, un gran profeta, «que va passar fent el bé i curant tots els afeixugats pel diable». Tothom tenis clar el motius: «Déu estava amb Ell». La seva història humana va acabar quan el van matar, crucificant-lo, però llavors el propi Déu ho va canviar tot quan «el va ressuscitar al tercer dia». Tanmateix, Déu no el va fer desaparèixer de la història, sinó que «li va concedir la gràcia de manifestar-se», encara que no a tothom, com abans, «sinó als testimonis designats per Déu mateix», aquells que havien compartit la seva vida tant abans com després de ressuscitar. Aquests, els seus deixebles, els apòstols van testimoniar solemnement que aquest Jesús, Ressuscitat, és ara el «jutge de vius i morts», això és, que qui cregui aquest testimoniatge, és perdonat, s’incorpora a la nova vida que Ell ha iniciat després de passar per la ignomínia, el sofriment i la mort, com hem contemplat aquets dies de la seva Passió.
Tota l’Escriptura ha esdevingut testimoniatge d’això: Jesús va ressuscitar i és viu i en el seu nom i en la seva Persona continua vigent la promesa de Déu de perdonar i retornar l’autèntica vida als creients d’aquesta història, seguint Jesús en l’oració, en la vivència celebrativa i comunitària de l’Església i, sobretot, en el compromís diari de fer realitat els seus manaments.
Tot això es pot contemplar i gaudir especialment en els relats evangèlics que no ens expliquen la resurrecció sinó que, justament, donen testimoni del que ha succeït. Són narracions molt especials, perquè són tot el que tenim sobre Jesús ressuscitat fins que vulgui tornar i que volen oferir-nos aquest testimoniatge fonamental. En l’Evangeli d’avui, es relata el primer testimoniatge de qui ha estat justament denominada apòstol d’apòstols, Maria de Magdala. Havia de ser ella perquè va perseverar, contra tota expectativa humana, al costat del sepulcre de Jesús i va anar-hi quan tot just apuntava l’albada. Al veure que la llosa s’havia mogut va tornar, corrent, a buscar els apòstols per dir-los que el Senyor ja no estava en el sepulcre. En un primer moment, va pensar que el cos havia estat robat, però el seu gest alertà Pere i Joan, els més pròxims a Jesús, tot i que per motius diferents, perquè també anessin corrent cap al lloc. Joan, que era més jove, hi va arribar abans i només va treure el cap, «va veure els llençols aplanats», els havien usat per a amortallar-ho, però ell no va entrar. Respectuosament, va esperar al més gran i primer entre els deixebles. Aquest, en arribar, sí que va entrar. Allà contemplà, com Joan, només senyals que Jesús no hi era: «els llençols aplanats», i «el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc». Són senyals que apuntaven al que havia succeït: els llençols aplanats, això és, col·locats com qui es treu la roba de dormir quan es desperta i s’aixeca i, especialment, el mocador que li cobria el cap, lligat encara al mateix lloc, com si el mateix Jesús se l’ hagués tret del cap en despertar i l’hagués deixat en el lloc que no era només el seu sepulcre sinó el seu dormitori. Però Joan, que entra immediatament després de Pere, va veure tot això i va creure, és a dir, ho va saber, va ajuntar tot els caps, totes les paraules de Jesús i el que pensava d’Ell, amb el que ara veia i va arribar a la fe. Va entendre l’Escriptura i el que aquesta diu, en el seu mateix cor: que tota la Revelació, la història de la salvació apuntava a aquest moment i aquest lloc: al fet que Jesús, fill de l’home, Fill de Déu, ressuscités d’entre els morts, sent causa i raó del perdó, de la nova vida per a tots nosaltres.