Aquesta dona (1545-1621) és una de les peces fonamentals de l’empresa teresiana. Els seus setanta-sis anys de vida -trenta-set fins a la mort de santa Teresa i trenta-nou després- són un dels ponts més importants per a la transmissió del carisma teresià en la història. La primera etapa es caracteritza per haver compartit molt de prop amb la mare fundadora, en els seus dotze darrers anys, els moments més decisius, quan es fixà l’esperit i la personalitat de l’Orde; en la segona va prendre decisions valentes i va obrir camins fructuosos amb l’expansió de la reforma a França i Països Baixos.
Infància i joventut
Ana Lobera Torres, de pare extremeny i mare biscaïna, va néixer a Medina del Campo. Als dos anys va perdre el pare i, als set, la mare. La nena i un germanet va quedar a cura de l’àvia materna.
Sorda i muda la petita, fins a aquesta edat ningú va saber com s’ho havia manegat, el cas és que, quan va esclatar a parlar es va constatar que Déu havia habitat dintre seu i que la seva raó estava al dia amb un desenvolupament precoç i un bon arxiu a la memòria.
Va créixer saberuda i molt bonica. Als catorze anys feia esvalotar els nois de Medina i deixava mut el carrer. Per això era el neguit de l’àvia, la qual aviat li va tenir preparat l’aixovar per fer un bon casament. Mai va saber, però, que la neta, als deu anys, havia fet vot de virginitat, la qual cosa multiplicava els seus encants d’enamorada, i amb els seus els desaires enfervoria encara més la cobdícia de tants pretendents. Li aniria millor amb l’àvia de Plasencia?
Amb quinze anys, en aquella senyorial ciutat extremenya la Lobera ben aviat va armar un rebombori. Li deien “reina de les dones” i en el concurs diari i permanent de bellesa, ningú discutia la seva corona i els mossos se les enginyaven per merèixer-la amb l’ajuda cobejosa de gent gran i familiars. La impertorbable captivadora de cors els va deixar a tots amb un pam de nas i sense esperances quan, un matí d’agost de 1570, va córrer la veu que s’havia fet monja la nit anterior. La protegien un bon nombre de criats.
Carmelita descalça
Als vint-i-cinc anys va entrar al monestir carmelita de San José d’Àvila, el primer que havia fundat la mare Teresa vuit anys abans. Aportava una bona dot, però la millor part d’aquell capital eren les seves qualitats i esperances amb les quals va guanyar-se la mare fundadora des del primer dia, un afecte singular i una confiança que serien d’allò més útil per als seus projectes.
Pel novembre d’aquell any la Santa fundava a Salamanca. Va fer venir des d’Àvila a Ana de Jesús. Pel camí, passant per Mancera, la Llobatera va conèixer fra Joan de la Creu (en rodatge dins la experiència teresiana). Es van encadenar dues voluntats que, juntes, escriurien pàgines senceres amb les fundacions de Beas (Jaén), Granada i Madrid i, sobretot, amb el Càntic Espiritual, dedicat pel Doctor Místic a la mare Ana de Jesús (1584). Des de 1575, quan la mare Teresa se l’endugué a la primera fundació andalusa de Beas, Ana de Jesús ocuparà per a tota la vida el càrrec de priora i serà punta de llança de protagonismes, iniciatives i conteses. La retrata una expressió de malvolença diabòlica, jugant amb el seu cognom “Lobatera”: “Acabem d’una vegada amb aquesta lloba”. Un símbol que ens serveix per definir aquella noble i bella feresa, la tenacitat i l’enginy amb els quals emprenia les tasques més difícils.
Capitana de priores
Un quadre de la Venerable (Salamanca), la defineix prou bé: “companya de Santa Teresa, semblant en les seves virtuts”. La pròpia Santa valorava el caràcter fort, la prudència i els encerts de la Lobatera al capdavant de les seves comunitats, dient que “estava feta per governar un imperi”. Fra Angel Manrique, el millor biògraf de la Venerable, escriu: “en el seu ‘animazo’ no hi havia res impossible”. L’anomena també “cabdill de totes les monges”, al·ludint potser al títol de “capitana de totes les priores”, amb el qual el provincial calçat de Castella l’afalagava, tractant de guanyar-se-la perquè entrés en el seu joc de reabsorbir als descalços. Tal era la influència i la figura clau de la mare Ana el 1580, en vida de la Santa.
Precisament aquell any la priora de Beas (fra Joan alguna cosa hi té a veure) es posava al capdavant de la iniciativa d’enviar a Roma els pares Joan de Jesús (Roca) i Diego de la Trinitat (la primera expedició havia fracassat, tal com fra Joan de la Creu havia pronosticat a Almodóvar), perquè clandestinament i amb habilitat tramitessin l’obtenció d’un Breu de separació dels descalços en província a part dels calçats. La mare va contribuir-hi amb cent ducats. L’operació va ser un èxit. La primera en celebrar-ho va ser la Santa. Manrique li porta una carta que la Santa va escriure a la dinàmica animadora del projecte:
“Filla meva i corona meva; no m’afarto de donar gràcies a Déu per la mercè que em va fer a portar-me a V.R. a la meva religió … V.R., filla meva, és aquesta columna que ens guia, ens il·lumina i ens defensa (fent al·lusió a la columna lde l’Èxode)… Més encertat ha estat encara tot el que ha fet V.R. amb aquests religiosos, i bé sembla que Déu està en la seva ànima, perquè fa tot el que fa amb tanta llestesa i bons resultats”.
El Breu de separació va ser executat en el cèlebre Capítol d’Alcalà, el 1581. Santa Teresa ja es podia morir l’any següent ben confortada perquè deixava la seva família encaminada cap a les metes de la Congregació i l’Orde que després va ser. Ana de Jesús va viure intensament tot aquell procés i el va gaudir com ningú i com qui, de bracet amb els frares més responsables, va romandre en un discret lloc de direcció. El 1581 fundarà a Granada i el 1586 a Madrid, sempre acompanyada de sant Joan de la Creu.
Quan la Consulta del pare Nicolás Doria va originar l’aguda i conflictiva situació entre les descalces, Ana de Jesús, a qui Doria apreciava i temia a la vegada, va encapçalar la protesta per defensar l’autenticitat de les normes i l’esperit de la Santa. Coneixedora de secrets i estratègies diplomàtiques, comprometent fra Lluís de Lleó, el seu gran admirador i amic, va aconseguir un Breu alliberador (que el sagaç i prepotent Doria va neutralitzar).
La Consulta, però, va acusar el cop i de mica en mica va anar afeblint la seva agressivitat inicial, no sense deixar pel camí de retirada víctimes tan il·lustres com el mateix sant Joan de la Creu, el pare Jerónimo Gracián, María de San José (Salazar) i altres. Ella mateixa hagué de pagar el seu tribut de manera humiliant deixant el càrrec de priora de Madrid i el posterior trasllat a Salamanca.
És la padrina de la primera edició de les Obres de Santa Teresa (1588), confiada a fra Luis, gràcies a l’amistat entre els dos. Aquesta entranyable vinculació va quallar en aquest gran monument que és la Dedicatòria d’aquesta edició príncep. Mai es va dir, ni potser es dirà mai res més profund, bonic i càlid en un retrat de la mare Teresa que el que escriu l’autor dels Nombres de Cristo, davant d’Ana de Jesús i de les seves companyes. En una altra Dedicatòria dirigida a la seva gran amiga en el llibre Exposición del libro de Job, fra Luis la veu com una ànima bessona pel seu tremp per suportar proves.
Fundadora de Carmels
Al principi de la seva “declaració” en el procés per beatificar a santa Teresa, Ana de Jesús testifica: “Amb la mare Teresa de Jesús ens vam tractar amb familiaritat; sigui de vista o de paraula o per escrit … vaig saber gairebé totes les seves coses”. Amb aquestes credencials anem amb ella cap a l’altre tram del pont, els 39 anys en què la mare Ana va sobreviure a la Santa i, acompanyada de la beata Ana de San Bartolomé (antiga companya i amiga a San José d’Àvila), va portar la reforma a terres de França (1603) i de Flandes (1607). Des d’aquí alguns esqueixos es trasplantaran a Polònia, Anglaterra i, amb el temps, a altres nacions i continents llunyans.
No va escriure llibres o tractats com la seva companya o altres carmelites. Tampoc va descriure saboroses experiències místiques, que les va tenir, com a gran contemplativa que va ser. Però és una bona representant de l’oració en l’acció o d’activisme creador des de la caritat, que mai ofega la vida interior; al contrari, fa de l’activitat una tribuna de testimoniatge convincent de l’experiència de Déu, gràcies als valors de fidelitat vocacional, de sinceritat, de simpatia i amistat, que presten els millors serveis a l’obediència al carisma fundacional. Ja en va deixar constància la insigne mestra de la contemplació i de l’activitat en l’oració que és la mare Teresa de Jesús. Ana de Jesús moria immersa en la glòria de la mare Fundadora, beatificada el 1614, i poc abans de ser canonitzada el 1622.
Les Cases reials de Madrid i de París, l’emperadriu María, els arxiducs governadors dels Països Baixos; il·lustres professors de Salamanca, incomptables senyors de la noblesa i del poble, moltes vocacions, es van sentir atrets i més a prop de Déu gràcies a l’atracció d’aquesta dona, a la qual l’Orde del Carme li deu tant. Encara en els dies de santa Teresina la silueta de la Venerable era familiar entre les carmelites franceses. El general De Gaulle, commemorant una data del mil·lenari catolicisme francès, a Notre Dame de París, obsequià al Papa amb un autògraf de santa Teresa, com a tribut de gratitud a l’Església i a les carmelites filles d’aquesta Santa, ciutadanes il·lustres de França i estendards de la seva fe cristiana.
Aureolada de fama de santedat i amb gran veneració (fins i tot amb ostentació en els seus funerals), la Venerable s’acomiadava de la història, estrenant immortalitat, el dia 4 de març de 1621 a Anvers.
Lucinio Ruano