Crida l’atenció, en la història dels orígens del Carmel Descalç, que ni abans ni després de la separació entre descalços i calçats la Mare Teresa aconseguís una línia de conducta entre els seus frares que fos prou adequada als seus anhels. A vegades per falta de contacte, altres pel seu temperament, o per lleugeresa, i no poques per falta de voluntat, abans i després del Capítol d’Alcalá, els descalços van fer més el que els semblava que el desig de la Mare Teresa, que prou coneixien prou bé; i així ho expressa ella quan diu: “a cada casa feien el que els semblava”.
Quan la Mare Teresa no és l’essencial, no és la font on ha de beure el Carmel Descalç, tornem a les velles polèmiques de com hem de considerar-la, com a reformadora o com a fundadora. Tanmateix ha estat reconeguda, i no sense dificultats, com a Mare del Carmel Descalç, tant femení com masculí, perquè va fer néixer una nova forma de vida que, partint de la tradició carmelitana, i assumint-ne el millor, li va donar un fort sentiment de família, i ha heretat d’ella la passió per l’Església, la preocupació per la salvació i l’evangelització.
La data del 28 de novembre és un moment per a l’evocació i per a l’acció de gràcies pel naixement, una miqueta imperfecte, dels Carmelites Descalços, la maternitat dels quals li devem a la Mare Teresa de Jesús, la qual no sempre va ser acceptada per tots: “La nostra santa Mare pel que va fer per aconseguir les llicències necessàries per a la fundació, per buscar el lloc per fundar, per aconsellar als dos pares citats que deixessin de pensar en la Cartoixa i fessin aquesta Reforma, i per emprendre accions perquè es fes, per tot això i pel que fa a la fundació dels religiosos, consta que la Santa va ser fundadora”. Ella va ser la que va demanar les llicències al general de l’Orde.
Ella va ser qui va buscar els primers candidats, el P. Antonio de Heredia, Antonio de Jesús, lletrat, home de govern, i fra Juan de Santo Matías, Joan de la Creu, ambdós una mica desencantats amb la vida del Carmel i amb el desig de passar a la Cartoixa.
Ella va buscar la casa de Duruelo, i va traçar en aquella petita, vella i atrotinada casa el primer convent dels seus frares: “Vaig considerar que en el portal es podia fer l’església, el cor a les golfes (que hi anava bé), i dormir a la cambra”. Ella va atraure fra Joan a Valladolid “per ensenyar-li la nostra forma de conducta, perquè portés ben enteses totes les coses, tant de mortificació com de l’estil de germanor i recreació que tenim nosaltres; com tot és amb molta moderació”.
Va ser ella qui va enviar, a mitjan setembre de 1568, a fra Joan a Duruelo perquè transformés la casa en un incipient convent, on hauria de veure la llum el que serà conegut com a Carmel Descalç. Ella va ser la que va donar les normes elementals per les que s’havien de regir aquests primers frares de Duruelo, una altra cosa és que l’obeïssin. L’ideari que transmet als frares és el mateix, amb alguna variació, que va donar a les monges: “Cuidar i promocionar juntament la vocació contemplatiu i apostòlica del Carmel renovat entre les monges per mitjà de religiosos que visquessin el mateix esperit i posseïssin el carisma del ministeri pastoral”.
El silenci i solitud; l’oració contemplativa. L’herència carmelitana, expressada en la devoció a la Mare de Déu i la nostàlgia de les formes bíbliques. El sentit ascètic, no en la línia de l’esperit de Pastrana o de la Roda, les ‘penitències de bèsties’, sinó, encaminat al despreniment, a la pràctica de la virtut, orientats a l’oració i a l’acció apostòlica. L’humanisme teresià, que es tradueix en la suavitat de vida, en la valorització de l’humà, el despullar de tot hieratisme la vida comunitària. El “estil de germanor i recreació que tenim juntes; que tot és amb tanta moderació, que només serveix d’entendre allí les faltes de les germanes i prendre una mica d’alleujament per a portar el rigor de la Regla”. La formació cultural -homes de lletres-, l’apostolat.
Una data com la d’avui que ens recorda el que va succeir a Duruelo fa 455 anys, i que a la vegada coincideix amb la restauració del Carmel Descalç a França a Bordeus, el 1840, amb el començament de la restauració del Carmel Descalç a Espanya el setembre de 1868, i la publicació del Decret de 1968, que per primera vegada va definir amb claredat l’esperit i carisma teresià, ens ha de conduir a l’encontre amb la veritable tradició, la que neix de la Mare Teresa:
“L’origen de la nostra família del Carmel està profundament lligat a la més entranyable vida espiritual de la Santa Mare… Tot això va influir perquè, en primer lloc, l’esperit apostòlic de la Santa arribés a la seva plena manifestació, i, en conseqüència, va decidir propagar aquell primitiu grup de monges i fundar una família de religiosos que, vivint el mateix esperit, es lliuressin al seu suport i servissin l’Església amb l’oració i l’activitat apostòlica”.
P. Javier de la Cruz