Explica Galileu que un rector jove havia demanat anar a viure a un barri pobre. Tanmateix, tenia en la seva pròpia casa un sacerdot a qui l’ignorava, perdia la paciència amb un sagristà incompetent i tolerava de mala gana a la cuinera. Un dia Déu li feu descobrir que els pobres que buscava els tenia a casa seva i no els acceptava.
No hi ha dubte que estimar els pobres i voler ser pobre és una gràcia. Però per arribar a ser pobre de veritat, acceptar la pobresa que se’ns imposa, és molt més difícil.
Es diu de Pascal, que, no podent rebre la comunió en la seva última malaltia, va demanar amb totes les seves forces que portessin a la seva estança un pobre malalt perquè fos assistit amb igual sol·licitud que ell, per tal que, no sent-li possible combregar directament, pogués almenys rebre Jesucrist en un dels seus membres.
Maria va ser una dona senzilla i pobra, oberta a Déu i als necessitats..
Betlem, l’humil llogaret de Judà, i Maria, la humil donzella de Natzaret, són avui com un símbol de la fe cristiana: la pobresa de cor, que consisteix, fonamentalment, en una disponibilitat total a l’acció de Déu. Aquesta disponibilitat fa que l’ésser humà estigui sempre a l’expectativa i alerta a la crida de Déu, com Maria “Sóc l’esclava del Senyor”.
El pobre tracta de descobrir els plans de Déu i de fer-los seus, buidant-se dels seus propis interessos. És “l’esclau del Senyor” que es posa al servei de la voluntat de Déu. El pobre té una ànima delicada i extremadament sensible, sempre en tensió vers el món i els altres, per descobrir milers i milers de formes de servei, des d’un somriure fins a la donació d’hores de treball o el despreniment de bens o de diners.
El pobre viu en llibertat, en disponibilitat total a l’amor i al servei fratern, per mitjà de la renúncia al jo, a la comoditat, al narcisisme, al capritx que esclavitza.
El pobre evangèlic és un home que vol créixer segons la imatge de l’home ple, Crist, el Fill de l’Home, conformat a imatge i semblança de Déu
Encara que sembli una contradicció, la pobresa és una actitud o virtut eminentment positiva i pròpia de temperaments forts i decidits; ens exigeix el millor de nosaltres mateixos; significa un salt decidit de l’egoisme a l’amor, del jo al tu.
Es diu que Olof Palme va preguntar a Saraiva de Carvalho el motiu de la revolució dels clavells a Portugal. “Per a acabar amb els rics”, va contestar satisfet Carvalho. “Aquí, a Suècia”, va contestar Palme, “tot ho fem per a acabar amb els pobres”. Qui ha optat pels pobres i viu com a pobre, no és per a acabar amb els rics, sinó per elevar, des del seu testimoniatge, la dignitat de cada pobre.
La Quaresma és un crit permanent a la conversió de cor que fa que tronem a ser com un nen petit, en un esforç continu per cercar el regne de Déu i la seva justícia, és a dir, per regular la pròpia vida segons la nova llei. La conversió és una gràcia preparada sempre per la iniciativa divina que exigeix la resposta humana a aquesta gràcia.
Jesús va manifestar clarament que Ell havia vingut “a cridar a la conversió no als justos sinó als pecadors”. Qui es converteix i canvia de vida, s’omple d’un increïble goig, de pau i de llibertat. Convertir-se a Déu és, en definitiva, convertir-se al germà i fer-se feble amb el feble.
P. Eusebio Gómez Navarro, OCD