L’Evangeli avui ens recorda que Jesús no va ressuscitar només per tornar al Pare, per tornar a la dreta de Déu, i quedar-s’hi sense més ni més un cop acabada amb èxit la seva missió. Certament, Jesús va pujar al Pare, va recuperar la plena comunió i la condició divina, la que «no es volgué guardar gelosament» (Filipencs 2,6), però continua entre nosaltres, recorrent els camins del món tot cercant, especialment, segons ens recorda l’Evangeli, els deixebles desencantats i desesperançats. Si ho pensem una mica, avui prolifera aquesta mena de deixebles. Quantes persones en coneixem i tractem que, per moltes raons, s’han desil·lusionat de la seva experiència de fe, especialment de l’oració, la comunió fraterna i el prendre’s de debò els manaments de Crist. Se’ns diu que no és res nou, que ja va succeir al principi amb els qui pensaven que tot havia acabat a la creu o poc després i no van ser capaços de creure a les dones quan els van dir que el cos del crucificat ja no estava a la seva tomba i que, fins i tot, se’ls havia aparegut viu i els havia donat missatges d’esperança, com feia abans. Per a aquests deixebles desencisats i per altres casos semblants, avui tenim clar que el mateix Jesús continua recorrent els camins de desesperança i desil·lusió d’aquest món i per tornar a explicar-ho tot tantes vegades com calgui, però mostrant-nos a tots on podem trobar la certesa de la veritat de la fe en Ell que sempre necessitem. Aquesta certesa segueix present en la correcta interpretació de l’Escriptura, d’acord amb la Tradició que la va fer néixer i la sustenta des de llavors. Els profetes i els Salms, especialment, però, en el fons i la forma, tota l’Escriptura parlen d’aquesta veritat: que el pla preparat i volgut per Déu continua sent avui una realitat joiosa gràcies al misteri pasqual del seu Fill únic encarnat, home veritable, que es va lliurar fins a la fi i així va fer ressuscitar la seva humanitat, la mateixa que la nostra, obrint-la definitivament a l’acció divina. Una acció que comporta la seva amistat i companyia, l’amor i la misericòrdia del Pare, ara també Pare nostre, i la força de l’Esperit que «va perfeccionar» l’home Jesucrist plenament sotmès a la voluntat de Déu, i que és la nostra vida i esperança. En el dubte, si perdem el camí o la confiança, acudim a la Paraula i a qui ens la pugui explicar segons el sentir de segles de l’Església. Celebrem-la, preguem i presentem la nostra ofrena juntament amb la de Crist en la fracció del pa, i rebem d’Ell, en el Sopar, l’única «que recrea i enamora» com va escriure sant Joan de la Creu, tot el que Déu vol donar-nos.
Primera lectura: Hechos de los apóstoles 2, 14. 22-33
El dia de la Pentecosta, Pere es posà dret amb els onze, alçà la veu i digué a la gent:
«Homes de Judea i tots els qui viviu a Jerusalem: Escolteu bé i sapigueu això que us dic: Jesús de Natzaret era un home que Déu acredità davant vostre obrant entre vosaltres, per mà d’ell, miracles, prodigis, i senyals. Tots ho sabeu prou. Doncs bé: d’acord amb la decisió que Déu havia pres i coneixia per endavant, Jesús de Natzaret va ser traït, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns homes sense llei. Però Déu l’ha ressuscitat i l’ha alliberat dels llaços de la mort, que de cap manera no podia retenir-lo captiu. Perquè David, referint-se a ell, deia:
“Sempre tinc present el Senyor;
amb ell a la dreta, mai no cauré.
El meu cor se n’alegra
i en faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat:
no abandonareu la meva vida enmig dels morts,
ni deixareu que es corrompi el qui us estima.
M’ensenyareu el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir a la vostra presencia.”
»Germans, us he de parlar clar. El patriarca David va morir i va ser enterrat en un sepulcre que avui encara podem veure. Però ell, que era profeta i coneixia el jurament de Déu de fer pujar al seu tron un dels seus descendents, havia contemplat en visió profètica la resurrecció de Crist, i en parlava quan deia que “Déu no l’havia abandonat enmig dels morts ni havia deixat que es corrompés el seu cos”. Aquest Jesús, doncs, Déu l’ha ressuscitat. Tots nosaltres en som testimonis.
I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat, ha rebut del Pare l’Esperit Sant com estava promès, i l’ha donat amb profusió. Això és el que vosaltres veieu i sentiu.»
Segunda lectura: 1Pedro 1, 17-21
Estimats:
Vosaltres invoqueu com a Pare aquell que judica cadascú segons les seves obres, sense fer distincions. Per tant vetlleu sobre la vostra conducta durant l’estada en aquest món.
Penseu que heu estat rescatats de la manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares, no pagant un preu que pot perdre valor, com serien la plata o l’or, sinó amb una sang preciosa, la de Crist, sacrificat com un anyell sense tara ni defecte.
Abans de crear el món, Déu havia decidit el seu destí, i ara, a la fi dels temps, l’ha manifestat per a vosaltres, els qui, per ell, heu cregut en Déu, que l’ha ressuscitat d’entre els morts i l’ha glorificat. Per això teniu posada en Déu la fe i l’esperança.
Evangelio: Lucas 24, 13-35
Aquell mateix diumenge, dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emmaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin.
Ell els preguntà:
«De què discutiu entre vosaltres tot caminant?» Ells s’aturaren amb un posat trist, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l’únic que no saps el que hi ha passat?»
Els preguntà:
«Què?»
Li contestaren:
_«El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l’han vist pas.»
Ell els digué:
«Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes! ¿No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar a la seva glòria?»
Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint pels de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo:
«Queda’t amb nosaltres, que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar.»
Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els en donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué.
I es deien l’un a l’altre:
«¿No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?»
Llavors mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien:
«Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó.»
Ells també contaven el que els havia passat pel camí i com l’havien reconegut quan partia el pa.