Fa cinquanta anys, els carmelites van decidir donar una nova finalitat al convent de Segòvia, vell i gairebé sense novicis: convertir-lo en casa d’espiritualitat i santuari santjoanista. Amb aquesta nova orientació començava una tasca molt benèfica, que seria elogiada deu anys després (1982) pel papa Joan Pau II en la seva visita al convent: «Recomano als seus fills els carmelites descalços, fidels custodis d’aquest convent i animadors del centre d’espiritualitat dedicat al Sant, la fidelitat a la seva doctrina i la dedicació a la direcció espiritual de les ànimes, així com a l’estudi i aprofundiment de la teologia espiritual».
D’aleshores ençà, i amb el centenari de sant Joan de la Creu (1991) va començar a notar-se una major afluència de visitants i pelegrins a «aquests llocs que evoquen la seva vida terrestre i són també per a tot el poble de Déu temples de veneració del sant, càtedra permanent des d’on continua proclamant el seu missatge de vida teologal» (Joan Pau II, 1991).
Però ha estat en aquests últims anys, des del centenari del naixement de santa Teresa (2015), quan més s’ha fomentat el turisme religiós, amb iniciatives com la Xarxa ’Huellas de Teresa’ i la Ruta dels Místics, i quan més ha crescut el nombre de pelegrins i devots de sant Joan de la Creu que han passat per aquesta casa de Segòvia per a celebracions i visites, moltes d’elles guiades per religiosos de la comunitat.
Sense fer cabal del nombre de persones incomptables que van i venen pel seu compte o simplement com a turistes, indiquem tot seguit el nombre aproximat de pelegrins registrats en aquests últims anys, als quals la comunitat de Segòvia ha prestat el servei sol·licitat de celebracions i visites al costat del sepulcre de sant Joan de la Creu.
Any 2014: 9.600
Any 2015: 19.700
Any 2016: 12.200
Any 2017: 13.000
Any 2018: 8.300
Any 2019: 8.500
Any 2020: 2.600
Any 2021: 2.200
Any 2022: 9.400
Any 2023: 16.100
Any 2024: 15.400
Les xifres més baixes corresponen als anys de la pandèmia (2020-2021), i les més altes, a l’any 2015, centenari teresià, i a l’any 2023, pel flux d’assistents a la JMJ de Lisboa. El cas és que sumant els tres darrers anys (2022-2024) s’arriba a una xifra considerable: més de 40.000 persones.
Pel que fa a la procedència, ha vingut gent de tot arreu, nacionals i internacionals, i de tots els continents (sud-coreans, sobretot), que troben al costat del sepulcre textos i oracions de sant Joan de la Creu en diferents llengües, i un apartat on, a la vegada, dipositen les seves i inclouen peticions i ofrenes per a l’eucaristia que se celebra per a tots ells el dia 14 de cada mes.
Cada vegada són més els que sol·liciten també visitar l’Hort de sant Joan de la Creu, amb els tres llocs evocadors de la seva presència: la pedrera d’on treia la pedra (el treballador), la cova on pregava (el místic) i, a dalt de tot, al costat del xiprer, on ensenyava (el mestre). Aquí tenia ell la seva càtedra a l’aire lliure, on exercia el seu peculiar magisteri, obert a tothom, i amb els seus propis versos, que finalment van sortir dels murs conventuals per a fer-se universals. I aquí solen culminar els pelegrins la seva visita amb la recitació dels seus poemes o en silenci contemplatiu.
L’auge de les peregrinacions a llocs habitats pels místics és tot un signe dels temps. Durant l’època del catolicisme post tridentí, als bons catòlics se’ls coneixia com a catòlics practicants. Aquest model es va substituir, després del concili Vaticà II, pel de cristians militants, centrat en la doble tasca de fer-se presents en la societat i en el compromís per la seva transformació. Ara, en les noves generacions, es constata un altre perfil: la religiositat del pelegrí i del convertit, els quals comencen de nou o retornen després d’una experiència de transcendència que va sacsejar la seva forma de vida anterior i els va obrir la possibilitat de camins que fins llavors els semblaven impossibles.
iQuan semblava que la indiferència semblava impossibilitava pràcticament la comunicació del missatge cristià al nostre món, heus aquí que Déu es mostra en el camí dels homes al marge dels nostres esforços i de les nostres tasques, cridant pel seu compte a les persones des del fons del seu cor, lloc on tal vegada havíem oblidat que habita, movent-les des d’aquí a demanar-nos raó de la nostra esperança i donant-nos així raons per continuar esperant.
Salvador Ros García