La gran festa de Pentecosta és la millor manera de cloure el cicle de les grans celebracions pasquals, i ens convida a recordar, reviure i agrair l’essència de la nostra fe. Si som cristians, si podem «tastar» el gran do de la fe i viure’l, si més no com una realitat joiosa i esperançadora, és gràcies a que Déu mateix se’ns ha donat, com a Pare, com a Fill i ara també com a Esperit Sant. Les lectures ens expliquen aquest do històric de l’Esperit, rebut pocs dies després de l’Ascensió de Crist tal com Ell l’havia promès. En la vida humana tot ha de tenir un començament, com el té la nostra vida, perquè sigui real i ho puguem gaudir; també el do preciós de l’Esperit. Podem, fins i tot, fer una analogia amb l’Eucaristia, que és el mateix do del Fill de Déu viu i present a la seva Església fins a la fi dels temps i que va tenir el seu principi la tarda del dijous sant. Des d’aquest moment, cada vegada que celebrem l’Eucaristia, es renova aquest Do i tots els seus beneficis. La vida i l’obra de lliurament a Déu de Crist per nosaltres continua renovant la vida dels creients que hi participen i la de tota l’església, especialment la d’aquells que són recordats explícitament en la celebració. Igual passa amb el Do de l’Esperit: es va iniciar «oficialment» i real a la Pentecosta i des de llavors, Déu Esperit Sant, habita no solament a l’església sinó en cadascun de nosaltres i ens recolza en la pregària, la participació els sagraments de la vida comunitària i ens dona forces per fer realitat els manaments de Jesús en les nostres vides. És més no podem saber, ni pensar, ni dir que Jesús és el Senyor, sense l’Esperit Sant. La primera lectura ens recorda que, en efecte, que «unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells» i així «tots quedaren plens de l’Esperit Sant». Des d’aquest dia, l’Esperit reposa i habita a l’Església, a la comunitat (no «serveix» per a l’egoisme ni l’individualisme, tot i que ajuda a discernir meravellosament la vocació personal i pròpia de cadascú); amb el Baptisme i la Confirmació ens fa cristians i ens porta a la plenitud personal i a la plena comunió amb Déu i els altres. L’Evangeli ens recorda que l’Esperit de Déu se’ns dona gràcies a la persona i l’obra de Crist. Quan va ressuscitar i els seus el van reconèixer i acollir, va completar la seva obra amb el do més gran: el mateix Déu. Ara sí que podem dir que ens ho ha donat tot, no solament la seva pròpia vida i ser (ho demostren les seves ferides i la seva presència que és per si mateixa pau i perdó) sinó al mateix Déu, en adopció, com a veritables fills del Pare. Això ens fa veritables temples on hi pot habitar la seva Glòria, el seu Esperit, i ens referma la seguretat del seu compromís d’estar sempre amb nosaltres fins a la vida plena, units a la mateixa vida de Déu, de la que ja en podem gaudir a l’Església amb l’oració, els sagraments, l’entrega i el servei, tot vivint els manaments.
Primera lectura: Hechos de los apóstoles 2, 1-11
Durant la celebració de la diada de la Pentecosta, es trobaven tots junts en un mateix lloc, quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar.
Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.
Estranyats i fora de si deien:
«No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna?
Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.»
Segunda lectura: 1Corintios 12,3b-7. 12-13
Germans,
Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant.
Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots.
Perquè el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos.
Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.
Evangelio: Juan 20, 19-23
El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus, Jesús entrà, es posà al mig i els digué:
«Pau a vosaltres.»
Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:
«Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.»
Llavors alenà damunt d’ells i els digué:
«Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó.»