Durant la vista del P. Rubeo, superior general dels Carmelites, a Àvila a l’abril de 1567, la Mare Teresa, després de tenir-hi una entrevista, i donar-li una molt bona impressió, aconsegueix la patent per fundar convents com el de San José, “a qualsevol lloc del regne de Castella”. Una segona patent, amb data del 16 de maig, aclareix què s’entén per regne de Castella: “ha de ser de Castella la Vella o la Nova”, no d’Andalusia. Les fundacions s’haurien de fer sota la seva obediència, sense que cap provincial ni vicari o prior hi tingués autoritat. Per a cada fundació li permetia treure “dues monges del nostre monestir de l’Encarnació, només les que volguessin i no altres”.
Cap a Medina
Aconseguida la llicència, es va organitzar l’expedició. Julián de Àvila explica que “anaven tres o quatre carros amb les monges i la roba necessària i amb mossos a estones a peu i no recordo si algú més anava a cavall com jo.”. Formaven part de l’expedició la mare Teresa i set monges, quatre de l’Encarnació: Isabel Arias i Teresa de Quesada, i les germanes Inés i Ana de Tàpia, cosines seves; Ana dels Angeles, subpriora de San José, la seva neboda María Bautista i la postulant Isabel Fontecha, que prendrà el nom d’Isabel de Jesús, la qual, en no haver pogut entrar a San José d’Àvila, es va oferir per a la nova fundació. A la mare Teresa, que es trobava sense un duro, li va venir bé el dot de la postulant, perquè, tot i no ser abundant, va servir per pagar el lloguer de la casa i cobrir les despeses del camí.
La casa
Arribats a la casa, colpegen la porta, desperten el majordom, que els obre la porta. Al entrar en un gran pati, la Mare va veure les parets enfonsades, però “no tant com ho estaven elles, i com els van semblar amb llum de dia”. “La casa no tenia parets”. El portal, on s’havia de col·locar el Santíssim Sagrament, estava ple de terra, “sense teulada”, es veien les estrelles, i “les parets sense embarrar”, sense lluïment. Li calia una bona neteja, “hi faltava de tot” per tenir-ho endreçat en les poques hores que faltaven fins a l’albada. Només tenien tres posts insuficients per tapar les parets, però tampoc hi havia claus per subjectar-los. El majordom va portar els tapissos que la propietària els havia donat. Mentre les monges treien la terra i netejaven el portal, els frares i clergues intentaven, com podien, tapar aquelles parets brutes i esgavellades.
La fundació
A les cinc del matí del 15 d’agost de 1567, amb les primeres clarors, al carrer de Santiago, repicava una petita campana, anunciant la fundació del monestir de San José de monges carmelites. A la crida va venir-hi tanta gent que “en el portal no s’hi cabia”. Va celebrar la primera missa fra Antonio, de Heredia, prior del convent dels carmelites i acabada la missa va quedar exposat el Santíssim Sagrament. L’escrivà públic, Diego González, va aixecar lacta de l’esdeveniment. Entre els testimonis de la fundació hi havia Julián de Ávila, el sacerdot Alonso Muñoz i els carmelites fra Lucas de León i fra Antonio Sedeño. Ens diu la Mare Teresa que “estava molt contenta, perquè per a mi és grandíssim consol veure una església on hi hagi Santíssim Sagrament”.
La Mare Teresa estava contenta, encara que tot l’hi havia sortit al revés de com havia previst, doncs, com diria Julián de Ávila, el Senyor l’havia mortificat i humiliat. La casa no com esperaven ni gens apropiada per viure-hi monges, i ella no havia entrat a Medina “amb tanta autoritat” com hauria desitjat, ben al contrari, ho havia fet de nit i gairebé amagada, però finalment havia fundat el seu segon convent. No tot van ser alegries, aviat es va adonar del veritable estat d’aquell lloc: “per una petita finestra vaig poder veure el pati, i vaig veure totes les parets en part per terra, que per a arreglar-les caldrien molts dies… Quan vaig veure a sa Majestat posat al carrer, en aquests temps tan perillosos a causa d’aquests luterans, el meu cor es va angoixar molt! I va demanar a Julián de Àvila que busqués una casa per llogar, “costés el que costés”, la qual cosa no gens senzilla, perquè Medina estava falta d’habitatges.
Sortosament van ajudar-la uns benefactors, entre els quals el mercader Blas de Medina que va cedir a la monges la segona planta de la casa seva, situada en la Plaça Major al costat de la col·legiata de Sant Antolín. I amb ell molts altres que “ens donaven almoina suficient per menjar”, com ara Elena de Quiroga, vídua, dirigida del P. Baltasar Álvarez que va oferir la seva ajuda per “fer una capella per al Santíssim Sagrament, i també per acomodar-nos quan estiguéssim tancades”. Més endavant, una de les seves filles, Jerónima, entrarà al convent de San José de Medina del Campo, prenent el nom d’Elena de Jesús.
El 30 d’agost van arribar a Medina les quatre monges de l’Encarnació que havien restat a Villanueva del Aceral. La casa de Blas de Medina, encara que capaç per a un veí, era “estreta i pobra per a un convent”, d’aquí ve que la sala que servia de dormitori, aixecant els llits i “penjant al mig una estora, durant el dia servia de cuina i refetor”. Fetes les reparacions, a finals d’octubre, van poder tornar les monges a la casa del carrer Santiago, i la mare Teresa va nomenar priora a Inés Tapia (Inés de Jesús), cosina seva i una de les monges de l’Encarnació que l’havien acompanyat.
P. Luis Javier Fernández Frontela