“Jo soc la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran”

Aquest quart diumenge de Pasqua celebrem que Jesús Ressuscitat, que viu amb nosaltres, és també el Bon Pastor que te cura de tots i cadascun i de l’Església sencera. Ell ha donat la vida per nosaltres, i acompanya especialment els que l’acollim i tenim fe en ell, tanmateix no s’oblida de ningú i està atent a tot persona que transita per aquest món. És una realitat espiritual: Jesús és Pastor de les nostres ànimes però també és la màxima Autoritat –gràcies a Déu– de la seva Església, de la qual formem part. De fet, és el Cap del cos de la humanitat, la qual, aquest moment de la història, som nosaltres. Certament, aquesta autoritat s’ha de manifestar a la mateixa Església, per això avui preguem especialment pel Papa, els bisbes i la jerarquia de l’Església, aquests homes que han lliurat la seva vida a fer que les atencions del Pastor siguin una realitat visible. I també, és clar, tots som pastors, responsables els uns dels altres, ja que no formem part del cos comú de l’Església d’una manera inconscient o ignorant (en entrar a l’església ens traiem el barret no el cap, es diu que deia Chesterton) i se’ns demana, avui més que mai, una pertinença responsable i compromesa. Això vol dir, a tots els nivells, apostar per viure de manera que prevalgui la manera com Jesús va exercir l’autoritat, tal com recorda l’Evangeli al diferenciar la veritable autoritat que serveix i guia en la veritat, de l’autoritarisme que, per desgràcia, ens amenaça en tants llocs avui, en la política sens dubte, però també a l’Església. Jesús comença dient que es distingeix de tots els altres pretesos pastors perquè ha entrat per la porta a la cleda i també a la nostra vida. És com dir que ha entrat donant la cara, dient sempre la veritat i mostrant-la lliurant la seva vida. És per això que entra i tots podem reconèixer la seva veu. I no solament això: no ha entrat per estar-s’hi senyorejant tranquil·lament, sinó per a sortir, treure’ns pel món, guiant-nos i defensant-nos en totes les circumstàncies de la nostra vida, treball, missió, sempre escoltant la seva veu que no ens abandona. No és un estrany, és un Amic que ens coneix bé a cadascun, que ens valora, que sap el que valem, els nostres sofriments i els que podem causar. Que deixa, i facilita, entrar i sortir, que no ens constreny sense patir que no tornem si veiem el que hi ha afora, que respecta i valora en el que val la nostra llibertat. Ens estima des de la realitat, no des de cap imatge idealitzada que sempre és el primer pas cap a la manipulació. Jesús ho afirma clarament, passant de la paràbola a l’afirmació directa: ‘Tots els qui havien vingut abans que jo‘ són lladres o bandolers; els que van venir, els que vindran i els que ara són aquí també ho són si no reflecteixen la vida del veritable Pastor que és donar vida a desdir.