Jesús viu i Ressuscitat continua present, sobretot, física i històricament, a la seva Església. Ella és el seu cos, com diu sant Pau, o la vinya nova i veritable, com diu el mateix Jesús a l’Evangeli d’avui. Com sabem, la comparació amb la vinya o el raïm és una de les metàfores usades a l’Escriptura per referir-se al poble de Déu. El mateix Jesús la fa servir «in extremis» en una de les seves últimes paràboles (Mt 21,33-43) per fer una crida gairebé desesperada a la conversió i obrir els ulls dels dirigents del poble d’Israel davant el que havia de succeir, per la qual cosa, segurament, els responsables polítics i religiosos van decidir perseguir-lo i treure’l de la vinya, definitivament. Potser, com algú va escriure, van pensar que així podrien «desempallegar-se» per sempre del seu Déu per ser «veritablement» lliures, de la mateixa manera que avui molts estan convençuts d’haver-ho aconseguit amb tantes revolucions com hi ha hagut (i les que encara vindran). En tot cas, la Paraula, expressada per la pròpia boca dels dirigents del poble, es va complir: «Acabarà amb aquells malvats i llogarà la vinya a altres vinyaters que li lliurin el seus fruits al seu temps». Però el canvi no va ser d’un poble infidel per un altre fidel, sinó alguna cosa molt més radical i profunda: la nova vinya és el Fill de Déu, que és també fill de l’home. De la mateixa manera que és «la porta de la cleda de les ovelles», és també el cep del qual neixen i se sustenten els nous sarments, cadascun dels membres del poble de Déu. Aquesta és la veritable vinya de la qual el Pare en té cura. Ell s’ocupa de cadascun dels nouvinguts o nascuts al cep perquè donin fruit, és a dir del desenvolupament personal, de la realització com es diu avui, de cada persona unida a Crist gràcies al baptisme. Per a això, la poda, la mima interiorment i, si al final veu que no compleix la seva finalitat de donar fruit, l’arrenca. Aquesta cura, aquesta neteja es produeix gràcies a la Paraula de Jesús, que fa obrar en veritat, jutjar, discernir, i cura l’interior i l’exterior dels qui se li acosten. La nostra tasca és ser-hi perquè lluny d’Ell no hi ha creixement com a cristians ni, segurament, com a persones. Jesucrist és l’Home Nou, la pedra sobre la qual es basteix la nova humanitat i la nova creació, i nosaltres estem en comunió amb Ell d’una manera vital. Nascuts i incorporats a Jesús pel baptisme, els altres sagraments ens van «perfeccionant», portant a poc a poc a la comunió plena amb tota aquesta vida, a «donar fruit», a treure profit de la nostra vida en tots els sentits, a aprofitar-la de la millor manera possible en l’amor i servei als altres, els germans i també a tots, per donar testimoni que tot estem cridats a formar part d’aquesta vinya, de la mateixa manera que tots som ovelles «potencials» d’aquest ramat. I, al contrari, separar-se de Crist, de la vinya és, a la llarga, malgastar-se, malbaratar-se per a res. I això pot passar fins i tot quan «formalment», exterior o subjectivament, ens creiem que encara estem units al cep, però no ho estem perquè no vivim realment com l’interior ens convida a fer-ho. Si és el cas, deixem-nos podar, netejar per a ser sarments, membres dignes de la vinya del Senyor, cosa que no vol dir pas ser perfectes o purs, sinó confiar en la gràcia i misericòrdia de Déu en Jesucrist.
Primera lectura: Hechos de los apóstoles 9, 26-31
En aquell temps, Saule arribà a Jerusalem, i allà intentava incorporar-se als creients, però ells no creien que s’hagués convertit, i tots el defugien. Llavors Bernabé el prengué pel seu compte, el presentà als apòstols,
i els contà com, pel camí, el Senyor se li havia aparegut i li havia parlat, i amb quina valentia havia predicat a Damasc el nom de Jesús.
Des d’aquell moment convivia amb ells a Jerusalem amb tota llibertat, predicava amb valentia el nom del Senyor, conversant i discutint amb els jueus de llengua grega. Aquests es proposaren de matar-lo, però els germans, que ho saberen, l’acompanyaren a Cesarea i el feren marxar a Tars.
L’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria. Així creixia, s’anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant.
Segunda lectura: 1Juan 3, 18-24
Fillets, que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat.
Llavors coneixerem que ens mou la veritat i la nostra consciència es mantindrà en pau davant de Déu. Perquè si la nostra consciència ens acusa, pensem que Déu és més gran que la consciència, i que ell ho sap tot.
Estimats, si la consciència no ens acusa, podem acostar-nos a Déu amb tota confiança, i obtindrem el que li demanem, perquè complim el que ens mana i fem allò que és del seu grat.
El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres tal com ens ho té manat.
Si complim els seus manaments, ell està en nosaltres i nosaltres en ell. I, per l’Esperit que ens ha donat, coneixem que ell està en nosaltres.
Evangelio: Juan 15, 1-8
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
«Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater.
La sarment que no dona fruit en mi el Pare la talla, i la que dona fruit, l’esporga i la neteja perquè encara en doni més.
Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres.
Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi.
Jo sóc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res.
Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s’asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen.
Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu.
La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus.»