“Jo batejo només amb aigua; però enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu”

En aquest temps d’Advent «reiniciem» la vivència de la nostra fe, revivim el començament que, com dèiem, és, precisament, el final. En definitiva, es tracta de reconèixer que el principi i la continuació de la vida de fe està en la iniciativa de Déu, per acollir la seva vinguda i aprendre que es va fer present en la història i el nostre dia a dia, i com hem de seguir-lo durant tota la vida. En aquest procés anem reflexionant sobre la primera vinguda de Crist, que celebrem, i la seva segona vinguda, que esperem. Enmig d‘aquest hi ha la figura de Joan Baptista, que se’ns presentà el diumenge passat. Avui l’Evangeli retorna a la seva persona i la seva missió. Joan es revela com a testimoni de la llum i de ser enviat per conduir-nos vers aquesta llum que ja brilla en mig nostre. També deixa molt clar que ell no és la llum, només n’és testimoni. Així ho declara davant la «comissió» que li envien els dirigents religiosos d’Israel. En primer lloc, Joan és ell mateix, no és Elies ressuscitat ni necessita ser la reencarnació de ningú. Això sí, es defineix i fa seva la tradició profètica, dient que és la Paraula de Déu, a qui serveix. Amb aquesta llum que li dona la Paraula sap que és veu que crida a acollir, la salvació concreta i històrica que està a punt d’arribar i manifestar-se. Com en el desert del Sinaí, com en el desert de Babilònia, ara, en el desert de la increença d’Israel (i la nostra) es manifesta de nou la Paraula. Tot el que Joan fa està en funció d’aquesta missió: el seu baptisme d’aigua demana la conversió necessària per a comprendre i acollir a qui ve. Perquè, també els deixa clar, que la intervenció de Déu en la història que ve és Algú, i que aquest Algú és l’Espòs, l’Amic, com deia també Teresa de Jesús, Aquell que té tot el dret –Joan no el té– d’unir el poble dels creients introduint-los en la mateixa vida de Déu.