Duruelo és un lloc
En els límits de les províncies d’Àvila i Salamanca, hi trobem l’alqueria de Duruelo, un llogaret del municipi de Blascomillán (Àvila). Hi passa el riu Almar. Hi ha camps de cereal i una gran extensió de muntanya amb alzinars. El llarg fred de l’hivern i el sol inclement de l’estiu són els propis del clima auster de Castella i Lleó.
Aquest topònim, compartit amb altres tres llogarets —cadascun en una província: Àvila, Segòvia i Sòria—, passa desapercebut per a tothom menys per als qui estimem el carisma teresià, que, pelegrins dels nostres orígens, en la solitud del lloc i la seva austeritat hi trobem la vida contemplativa que van somiar Teresa de Jesús i Joan de la Creu; tot i que, certament, no van identificar l’experiència del Carmel renovat amb aquesta solitud.
Duruelo és un fet.
En ple segle XVI, una dona emprèn l’aventura de crear una casa de germanes que visquin només per a Crist, en la tradició orant de l’Orde del Carme. Malgrat les incomprensions i els prejudicis, l’Evangeli s’obre pas. El Prior General de l’Orde del Carme avala aquest projecte i convida la Mare Teresa de Jesús a obrir més fundacions. Santa Teresa puja l’aposta: fer el mateix amb homes… Malgrat els temors dels superiors del Carmel castellà, el Prior General acaba concedint el permís. És el 10 d’agost de 1567.
Un any després, el 10 d’agost de 1568, santa Teresa de Jesús arriba a Valladolid per a la seva Quarta Fundació; l’acompanya un frare que Déu ha posat en el seu camí; en aquells dies fa de mestra d’esperit del jove fra Joan de Sant Maties: li ensenya les característiques del seu projecte comunitari: la mortificació de la voluntat, així com «el nostre estil de germanor i recreació». El que semblava impossible es fa realitat: una monja funda un convent de frares, inspira la vida d’aquests homes saberuts i, fins i tot els hi dona unes normes.
Els frares carmelites s’instal·len a Duruelo el primer diumenge d’aquell Advent. Pobresa i simplicitat, amb la protecció maternal de la Reina del Carmel, la Mare de Déu. Un temps d’esperança i oració, desitjant tornar a la senzillesa amb què Crist va viure a la nostra terra. Van buscar crear un altre Portal de Betlem, lluny de les cases dels complaguts, en el despreniment, amb una confiança total en l’amor incansable de Déu.
Duruelo és un repte
En els escrits i en els fets de sant Joan de la Creu hi descobrim una ànima enamorada de Crist: fa un exercici d’amor de tota la seva vida. En la seva recerca del rostre de l’Estimat, pren consciència que els béns naturals i sobrenaturals, encara que són bons i un regal de Déu, ens poden distreure del que de veritat importa: la comunió de vida i amor amb l’Estimat. El seu desig d’autenticitat el fa entrar a l’Orde del Carme; però després, insatisfet, somnia en amagar-se en una cartoixa. La mare Teresa de Jesús discerneix la veritable crida de Joan i l’encamina a l’empresa de recrear la vida carmelitana a Castella.
I arriba el moment d’anar a Duruelo. La desposseïment es fa total: la pobresa de l’edifici, que els visitants no veien ni adequat per ser una quadra, l’aïllament, una austeritat que la mare Teresa veia exagerada, però que corresponia als criteris de les «reformes» d’aquell temps. Potser la major despreniment va ser l’intern: el prior volia ser protagonista en la història de l’Orde, les vocacions arriben molt poc a poc… Només Déu.
Podrem nosaltres abraçar la pobresa de Duruelo per a construir el Carmel Teresià del segle XXI?
P. Antonio Benéitez, ocd