Reprenem el camí vers Jerusalem acompanyant Jesús, per finalitzar el seu mandat seguint l’encàrrec del Pare. Centrem-nos en això: Jesús no és només un mestre de saviesa o un profeta més que ens convida a revisar la nostra vida i consciència sinó l’enviat del Pare per donar compliment a les seves promeses i fer-se present entre els seus fills fins a la fi. És per això que les seves paraules, gestos i trobades pretenen deixar clara l’acció i la presència de Déu entre nosaltres. En aquesta ocasió, Jesús es troba deu leprosos, deu malalts “marginats” per la societat a causa de la por al contagi. Qualsevol taca blanquinosa en la pell o erupció (cf. Lv 13,2ss.) era sospitosa i havia de ser examinada pels sacerdots i, si el “diagnòstic” es confirmava, després d’un temps d’espera, i, sobretot, si el mal s’estenia per la pell, el sacerdot declarava “impur” el malalt-pecador, el qual havia de recloure’s en recintes aïllats i apartar-se de tothom, els “purs”, havent fins i tot d’advertir els altres de la seva proximitat. Per això, el primer gest de Jesús a tenir en compte és se’ls trobi, que els parli i, fins i tot, a vegades, que els toqui, cosa que cap israelita assenyat o piadós faria en aquell temps. Així doncs, Jesús troba a aquests deu leprosos i, una vegada més, denúncia una tradició humana que Ell sap contrària a l’acció de Déu de fer realitat l’aliança. Sense dubtar-ho, se’n compadeix i els envia als sacerdots perquè puguin recuperar el que els resta de vida. Els leprosos marxen sense donar ni les gràcies, tot i que un d’ells, en adonar-se del que ha significat aquesta trobada, torna enrere. A la primera lectura hi veiem un paral·lelisme amb la cura de Naaman el sirià pel profeta Eliseu perquè, ben aconsellat, va obeir la paraula del profeta. Jesús fa notar que l’únic que ha tornat és un “estranger” samarità i només és ell qui, com Naaman, rep la salvació, això és, la bona notícia de la presència de Déu que no sols el cura sinó que també vol salvar-lo i quedar-se en la seva vida per sempre. Com el diumenge passat, l’Evangeli ens insisteix que és aquesta la fe que salva, la que ens posa en comunió d’amistat i amor amb el Déu de Jesús, el qual no desitja una altra cosa que salvar-nos, que siguem els seus “amics forts”.
Primera lectura: 2Reyes 5, 14-17
En aquells dies, Naaman de Síria baixà al Jordà i s’hi banyà set vegades, com li havia dit Eliseu, l’home de Déu. La pell se li tornà com la d’una criatura i quedà pur de lepra. Llavors se’n tornà amb tot el seu seguici cap a l’home de Déu, entrà a casa d’ell i, dret al seu davant, li digué:
«Ara sé ben bé que, fora d’Israel, no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra. Per favor, accepta un present del teu servidor.»
Eliseu li digué:
«No acceptaré res. T’ho juro per la vida del Senyor, davant del qual estic sempre, a punt per servir-lo.»
Naaman insistia que admetés el present, però Eliseu s’hi negà.
Llavors Naaman digué:
«¿Permets que el teu servidor carregui dues mules de terra d’aquest país? És que d’ara endavant el teu servidor no oferirà cap holocaust ni cap altra víctima a altres déus, sinó només al Senyor.»
Segunda lectura: 2Timoteo 2,8-13
Estimat,
pensa que Jesucrist,
del llinatge de David,
ha ressuscitat d’entre els morts.
Aquesta és la bona nova que jo predico,
i per això he de sofrir fins trobar-me empresonat
com si fos un malfactor.
Però les presons no poden encadenar la paraula de Déu.
Jo ho suporto tot per amor dels elegits,
perquè ells també aconsegueixin la salvació
i la glòria eterna que Déu ens dóna en Jesucrist.
Això que diem és ben cert:
Si morim amb ell, també viurem amb ell;
si som constants en les proves, també regnarem amb ell;
si el neguem, ell també ens negarà;
però, com que no pot negar-se ell mateix,
ell continua fidel si nosaltres no li som fidels.
Evangelio: Lucas 17, 11-19
Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren:
«Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!»
En veure’ls Jesús els digué:
«Aneu a presentar-vos als sacerdots.»
Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies.
Era un samarità.
Jesús digué:
«No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?»
Llavors li digué:
«Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»