Aquest quart diumenge de Pasqua celebrem que Jesús Ressuscitat, que viu amb nosaltres, és també el Bon Pastor que te cura de tots i cadascun i de l’Església sencera. Ell ha donat la vida per nosaltres, i acompanya especialment els que l’acollim i tenim fe en ell, tanmateix no s’oblida de ningú i està atent a tot persona que transita per aquest món. És una realitat espiritual: Jesús és Pastor de les nostres ànimes però també és la màxima Autoritat –gràcies a Déu– de la seva Església, de la qual formem part. De fet, és el Cap del cos de la humanitat, la qual, aquest moment de la història, som nosaltres. Certament, aquesta autoritat s’ha de manifestar a la mateixa Església, per això avui preguem especialment pel Papa, els bisbes i la jerarquia de l’Església, aquests homes que han lliurat la seva vida a fer que les atencions del Pastor siguin una realitat visible. I també, és clar, tots som pastors, responsables els uns dels altres, ja que no formem part del cos comú de l’Església d’una manera inconscient o ignorant (en entrar a l’església ens traiem el barret no el cap, es diu que deia Chesterton) i se’ns demana, avui més que mai, una pertinença responsable i compromesa. Això vol dir, a tots els nivells, apostar per viure de manera que prevalgui la manera com Jesús va exercir l’autoritat, tal com recorda l’Evangeli al diferenciar la veritable autoritat que serveix i guia en la veritat, de l’autoritarisme que, per desgràcia, ens amenaça en tants llocs avui, en la política sens dubte, però també a l’Església. Jesús comença dient que es distingeix de tots els altres pretesos pastors perquè ha entrat per la porta a la cleda i també a la nostra vida. És com dir que ha entrat donant la cara, dient sempre la veritat i mostrant-la lliurant la seva vida. És per això que entra i tots podem reconèixer la seva veu. I no solament això: no ha entrat per estar-s’hi senyorejant tranquil·lament, sinó per a sortir, treure’ns pel món, guiant-nos i defensant-nos en totes les circumstàncies de la nostra vida, treball, missió, sempre escoltant la seva veu que no ens abandona. No és un estrany, és un Amic que ens coneix bé a cadascun, que ens valora, que sap el que valem, els nostres sofriments i els que podem causar. Que deixa, i facilita, entrar i sortir, que no ens constreny sense patir que no tornem si veiem el que hi ha afora, que respecta i valora en el que val la nostra llibertat. Ens estima des de la realitat, no des de cap imatge idealitzada que sempre és el primer pas cap a la manipulació. Jesús ho afirma clarament, passant de la paràbola a l’afirmació directa: ‘Tots els qui havien vingut abans que jo‘ són lladres o bandolers; els que van venir, els que vindran i els que ara són aquí també ho són si no reflecteixen la vida del veritable Pastor que és donar vida a desdir.
Primera lectura: Hechos de los apóstoles 2, 14a. 36-41
El dia de la Pentecosta, Pere es posà dret amb els onze, alçà la veu i digué a la gent:
«Tot el poble d’Israel ha de saber sense cap dubte que aquest Jesús que vosaltres vau crucificar, Déu l’ha constituït Senyor i Messies.»
En sentir això, es van penedir de tot cor, i deien a Pere i als altres apòstols:
«Germans, digueu-nos què hem de fer.»
Pere els va respondre:
«Convertiu-vos, i que cadascun de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats. Així rebreu el do de l’Esperit Sant, ja que la promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i per a tots aquells que ara són lluny, però que el Senyor, el nostre Déu, cridarà.»
Pere continuava confirmant això mateix amb moltes altres paraules i els feia aquesta recomanació:
«Aparteu-vos d’aquesta gent innoble.»
Els qui acceptaren la predicació de Pere es feren batejar, i aquell dia s’afegiren a la comunitat unes tres mil persones.
Segunda lectura: 1Pedro 2, 20b-25
Estimats:
Si després d’obrar bé us toca sofrir, i ho suporteu amb paciència, això sí que té mèrit davant de Déu. Aquesta és la vostra vocació, ja que també Crist patí per vosaltres, i així us deixà el seu exemple perquè seguiu les seves petjades.
«Ell no obrava amb violència ni tenia mai als llavis la perfídia.» Quan l’insultaven, no responia insultant; quan el turmentaven, no responia amb amenaces; sinó que confiava la seva causa a aquell que judica amb justícia.
A la creu, ell «portà» en el seu cos «les nostres culpes», perquè no visquem com a pecadors, sinó com a justos.
«Les seves ferides ens curaven.»
Tots vosaltres «anàveu errants com un ramat que es dispersa», però ara heu tornat a aquell que és el vostre pastor i guardià.
Evangelio: Juan 10, 1-10
En aquell temps, Jesús parlà així:
«Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu; crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir. Quan té a fora totes les seves, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys.»
Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no entengueren què volia dir. Jesús continuà:
«Us ho dic amb tota veritat: Jo soc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas.
Jo soc la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges.
Els lladres només venen per robar, matar i fer destrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.»