BREU HISTÒRIA

Es va fundar el 1587. Aquí va morir sant Joan de la Creu i aquí es va aixecar al sant de Fontiveros la primera església, quan encara nomé era beat. Construïda sobre el seu primer sepulcre, va ser elevada després pels Pontífexs a la categoria de Basílica Menor. Abandonat el convent antic pels frares el 1835, va ser comprat per algunes famílies per construir-hi habitatges, quan l’immoble va sortir a pública subhasta l’any 1843. Només es va salvar la petita Basílica de Sant Joan de la Creu, reclamada per l’Ajuntament de la ciutat, que va al·legar ser del seu patronat. Fins i tot l’església de San Miguel, patró de la ciutat, va ser transformada en quadra per a sementals de remunta i després en casa de veïns.

Restaurar l’orde a Espanya, entrar els carmelites a Andalusia i no fundar a Úbeda, era imperdonable. Els superiors ho desitjaven i els bisbes de Jaén insistien en la restauració. Com que es demorava molt per falta de personal, el bisbe de Jaén va oferir a les germanes Carmelites de la Caritat la Basílica del Sant perquè fundessin i van acceptar. Mentrestant, va passar per Jaén el P. Gregorio, que havia estat coronel d’Estat Major i tenia cinc filles monges. Assabentat per les Carmelites descalces del que passava, va intentar dissuadir el bisbe de la seva idea. Però va passar un any i les Carmelites de la Caritat, recolzades en la paraula obstinada pel Prelat, van començar els tràmits per entrar en possessió de la Basílica. Alarmades, les Carmelites descalces d’Úbeda, van escriure al P. Lucas de Sant Joan de la Creu, que ho va posar en coneixement del provincial. Aquest va escriure, pel maig de 1904, al bisbe temptejant el terreny; la resposta no va haver de ser molt satisfactòria, perquè el provincial es va determinar a enviar a Úbeda al P. Lucas, cosa que la cúria va interpretar com un intent de pressió sobre el prelat. El P. Lucas tenia un amic en la cúria, que li informava puntualment de tot. La mare general de les Carmelites de la Caritat, en conèixer els nostres desitjos, va renunciar a seguir endavant amb el seu propòsit. L’1 d’agost de 1904, el P. Lucas va demanar llicència formal per la fundació, que el bisbe va concedir, encara que provisionalment, aquest mateix dia, a condició que s’obtingués el permís de l’Ajuntament de la ciutat, que a instàncies del mateix religiós va atorgar “amb molt de gust, oferint a més la seva protecció.

Mentre es prosseguien els tràmits, es va retirar a Còrdova i després a Sevilla, des d’on, assabentat que sortia a la venda l’antiga horta del convent, la va comprar.

Restaurada la semiprovíncia el 1905, encara no s’havia fet cap pas endavant. Va ser el P. Fernando qui va donar l’impuls definitiu a la fundació. El 5 d’octubre de 1905, va aconseguir per escrit el permís definitiu del bisbe D. Salvador Castellote y Pinazo, i el dia 14 del mateix mes, el P. Eladio de la Verge del Carmen, primer superior de la casa, prenia possessió de la Basílica de Sant Joan de la Creu, que li va lliurar l’arxipreste de la ciutat. Res més es va poder aconseguir del bisbe, que no volia gravar l’economia de la diòcesi amb altres concessions; solament es va recuperar el que les carmelites conservaven de l’antic convent, però no tot el que s’havia repartit per les altres esglésies d’Úbeda, tot i que, més endavant, el 29 de setembre de 1930, la parròquia de Santa María va lliurar el reliquiari amb els dits del sant, que avui es venera juntament amb les altres relíquies en el cor de la Basílica. De mica en mica es van anar comprant totes les cases construïdes dins de l’antic recinte conventual; l’Ajuntament va accedir, a més, a tancar l’anomenat carreró dels frares, que baixava fins al barri de San Millán, travessant la nostra propietat.

Els frares es van acomodar al principi en una de les cases, que estava adossada a la Basílica. Des de març de1914 a octubre de 1915 es van derrocar tots els edificis situats per sobre de la muralla, en el que avui és convent i horta alta, i es va començar la construcció de dos cossos de l’edifici que, fent esquadra amb els murs de l’antiga església de San Miguel i la Basílica, tanquen un pati central.

Com a homenatge de la Província al nou Doctor de l’Església, Sant Joan de la Creu, el Definitori Provincial va aprovar reconstruir l’església de San Miguel. Van començar els enderrocaments de les cases que ocupaven el solar de l’antiga església i, segons projecte d’Aníbal González, van començar les obres el 1927. La tenacitat del P. Ángelo del Purísimo Corazón de María va aconseguir que s’abandonés aquest primer projecte, perquè era d’una sola nau i sota la direcció del germà José Manuel es va construir de tres naus.

El 9 de Juny de 1928 l’Ajuntament va exigir la reparació del que quedava de l’antic convent a continuació de la Basílica del Sant, la porteria i algunes cel·les, que amenaçaven ruïna. Es va preferir enderrocar-ho tot menys el mur i la porta per on, diu la tradició, va entrar el Sant. El conjunt del convent i església va quedar tal qual el veiem avui, ja que només s’hi han fet obres de reparació o modernització. L’església va ser inaugurada amb gran solemnitat el mes de setembre de 1928.

La comunitat va poder viure en pau i lliurada a l’observança més estricta, com correspon a una casa noviciat, fins a la proclamació de la República. Durant la Guerra Civil el convent va ser assaltat i els nostres religiosos dispersats i perseguits. Finalitzada aquesta, el 28 d’abril de 1939 sortien cap a Úbeda des de Còrdova en un camió de l’exèrcit el provincial P. Agustín i el germà Carmelo. Aquí se’l van ajuntar els pares Claudio i Jorge i van iniciar la neteja i posta a punt del convent. Pel maig ja es va poder començar altra vegada la vida regular, i com que l’edifici no havia sofert danys, el 28 de juny s’hi va poder celebrar el Capítol Provincial. De desperfectes greus solament en va patir la capella del Sagrari, que va ser reconstruïda per la família Benavides en memòria dels seus membres morts durant la contesa. Les imatges de l’església es van anar reposant a poc a poc i la Basílica va ser reparada de la millor manera que es va poder. L’any 1943 va caldre ampliar el noviciat amb la construcció de noves cel·les.

La vida de la Comunitat va tornar al seu curs normal i amb gran solemnitat es van celebrar, com corresponia a una ciutat tan santjoanista, les festes centenàries del naixement del Sant de Fontiveros.

Úbeda sempre ha sentit gran afecte pel seu Sant i les seves autoritats han donat un gran suport a qualsevol iniciativa que servís per engrandir la seva figura. Aquest convent, reliquiari del seu Sant Pare, ha estat considerat com el cor de la Província. Per això, ningú ha descansat tranquil fins poder veure les seves relíquies guardades en una preciosa arqueta de plata. El dia 17 de novembre de 1950, el bisbe de Jaen, en presència de les autoritats civils i militars, del clergat i poble d’Úbeda i de la comunitat, va procedir al trasllat des d’una urna primitiva a la recentment construïda. Només faltava restaurar la Basílica i fer-la digna de tan gran tresor. En 1953, per iniciativa del P. Pedro, secundada per la comunitat i amb el suport de tota Andalusia i Argentina, es van iniciar les obres de decoració i restauració, dirigides per l’artista malagueny Francisco Palma Burgos. El 25 d’agost de 1957, va ser inaugurada amb grans festes la renovada basílica amb l’assistència del bisbe de Jaen i de gran nombre de religiosos i poble congregats a Úbeda davant del magne esdeveniment. Novament, Úbeda va vibrar de fervor santjoanista el 24 de novembre de 1959, amb motiu de la inauguració, a la plaça de San Pablo, d’un monument al Sant, obra també de Palma Burgos. Amb aquest motiu es van proclamar uns jocs florals, que van culminar amb una festa de la poesia en un cèntric teatre de la ciutat. A les festes religioses del matí va assistir-hi el bisbe i els superiors de la Província. En moltes altres ocasions ha estat festejat el Sant Doctor Místic pels carmelites, la ciutat i diverses associacions provincials i nacionals (actualment, cada nit del 13 de desembre, nit en què el Sant se’n va anar “a cantar maitines al cielo” se celebra l’evocació de la seva mort, harmonitzada pels cants del Grup Polifònic que porta el seu nom).

Durant el trienni en què va ser superior de la comunitat el P. Germán María del Niño Jesús, es van dur fer obres de modernització a l’església, adaptant-la a més a les noves lleis litúrgiques. Les pintures del presbiteri (obra de Maldonado) i els dos altars laterals del creuer són d’aquest temps. En els últims anys s’han anat completant les dues naus laterals amb tres altars a cadascuna d’elles.

Després, amb tots els objectes que tenien alguna relació amb Sant Joan de la Creu i que havien anat reunint amb afecte els diversos religiosos de la comunitat i de la província, s’ha format un petit Museu i una Biblioteca Santjoanista. També s’ha construït una Casa d’Espiritualitat que s’ofereix a tothom qui vulgui fer-hi estada per apropar-se i trobar-se amb Déu.