BREU HISTÒRIA

Fundat el convent del Sant Ángel el 1587, va haver de ser abandonat pels religiosos el 1835, passant a propietat de l’Estat que li va donar diverses destinacions quedant finalment dividit entre la “Sociedad Económica de Amigos del País” i el cos de carrabiners que ho va destinar a caserna. L’església va quedar atesa per religiosos exclaustrats, com a capellans.

El 5 de Setembre de 1881, l’exclaustrat fra José María de la Santísima Trinidad lliurava l’església als pares Pablo de Santa Teresa, Estanislao del Niño Jesús i Fernando de la Inmaculada Concepción. La part de l’antic convent que els donava per a habitatge era molt reduïda. Amb l’esperança de fer una bona fundació, van anar aguantant les incomoditats i les impertinències del citat P. José María. Davant la impossibilitat d’aconseguir ampliar el local i sense aconseguir millorar les condicions de vida, a petició del Definitori de la Província de Navarra, el Definitori General va acordar la supressió de la fundació el 4 de gener de 1884.

Va tornar el P. José María a encarregar-se de l’església. Restaurat el convent de franciscans de San Buenaventura, van ser ells els qui es van encarregar del servei del Sant Ángel, fins que el 1904 en van prendre possessió definitivament els nostres pares. El pare Venancio de Jesús María, aleshores provincial de Castella, va enviar a Sevilla al P. Luís María del Sagrado Corazón de Jesús. L’arquebisbe metropolità de Sevilla, el cardenal Marcelo Spínola y Maestre, va concedir llicència l’1 de juliol i va prometre facilitar i ajudar als pares en tot el que pogués. El 18 de juliol la Sagrada Congregació de Religiosos concedia el rescripte de fundació, amb el vistiplau del Definitori General del dia 20 del mateix mes.

El dia 3 d’octubre de 1904, don Manuel Estrada y Fernández Peñaranda, en nom del cardenal, feia lliurament de l’església i les seves dependències al P. Luís María. Encara que molt amb dificultats, la comunitat, composta solament per dos o tres religiosos, va aconseguir acomodar-s’hi. Fins el gener de 1905 no va arribar qui hauria de ser el primer superior de la casa, P. Narciso de San José, que solament hi va estar fins a juliol, doncs, restaurada la semiprovíncia, va tornar a Castella. Erigida vicariat la residència, va ser nomenat superior el pare Luís María, que immediatament va iniciar les negociacions per recuperar l’antic convent. La part que donava al carrer Rioja estava ocupada per l’Econòmica i la part que donava al carrer Lombardos, avui Muñoz Olivé, pertanyia a la Hisenda pública, que l’havia llogat a uns particulars en abandonar-la el cos de carrabiners.

Valent-se a Madrid de les influències del Marquès de Mondéjar, es va poder recuperar la part del carrer Lombardos. Amb l’arrendatari, Francisco Narbona i Beltrán, va caldre pledejar perquè abandonés les dependències. Rebudes aquestes, es van iniciar ràpidament les obres necessàries, que es van allargar, per la penúria econòmica de la comunitat, fins a l’any 1908. L’economia domèstica es va anar recuperant i el 1917 es va pensar en aixecar l’edifici conventual. Es va encarregar del projecte al famós arquitecte, constructor de la Plaça d’Espanya i dels edificis de l’Exposició Iberoamericana, Aníbal González y Álvarez Osorio, el qual va voler reedificar-ho tot de nou, però les exigències de les ordenances municipals no ho van permetre, sinó era perdent part del solar. Aleshores, mantenint els murs primitius, es va reformar totalment la distribució interior i es va reformar la façana recobrint-la de maó, la qual cosa li va donar un aspecte nou i original.

La culminació d’aquestes obres és deguda al P. Luís María i a la generositat del senyor Francisco de Paula Recur, tot i que van anar avançant lentament fins a l’octubre de 1926 que amb l’acabament es va poder posar la clausura.

El convent, en línies generals, va canviar poc des d’aquella data fins a 1941 en què es va adaptar un espai com a saló de conferències i reunions, encara que amb especials privilegis per a la “Hermandad del Valle”, a la qual es va cedir el saló en usdefruit. L’any 1950 es va adaptar part del pis alt per a cúria provincial i magatzem de MIRIAM.

L’església ha estat millorada i ampliada. Quan se’n prendre possessió solament tenia la nau central. En 1924 es va reformar completament la capella del Sagrari. En 1934 les capelles laterals del costat de l’epístola es van comunicar entre si formant una bonica nau, que va ampliar molt la capacitat de l’església, encara que va quedar asimètrica, per la qual cosa tota la il·lusió de la comunitat es va centrar a aconseguir els terrenys per obrir una altra nau similar al costat de l’evangeli. Aquest somni es va veure fet realitat durant el trienni en què va ser superior de la casa el pare José Antonio del Niño Jesús (1960-1963). El senyor Pedro Escribano, que havia adquirit les cases contigües va regalar el terreny necessari amb algunes condicions. Es va construir la tan desitjada nau. Es va reformar la capella del Sagrari, col·locant-ne un de nou de plata i el meravellós Crist, anomenat dels Desemparats, obra mestra de Martínez Montañés. També es va canviar la coberta de l’església que amenaçava ruïna i es va refer amb bigues de ferro.

El 1963, es va construir, per a llibreria i dependències de la revista MIRIAM, un cos d’edifici sobre l’antiga capella del Carme, al carrer Rioja, a la dreta de l’atri de l’església, segons s’entra des d’aquest carrer.

En els anys 70 s’inicia la construcció d’un gran edifici comercial a l’espai que ocupava l’antic convent i els locals de la contigua Sociedad Económica. Mentre es fa la construcció del nou convent, que ocuparà una de les plantes del nou edifici, els religiosos traslladen la seva residència a “la alquería” en la propera localitat de Santiponce, des d’on segueixen atenent el culte de l’església.

El 12 de setembre de 1983, l’arquebisbe Carlos Amigo Vallejo inauguraria i beneiria el nou convent. Posteriorment, una reforma que s’acaba el 2009 adequaria a les necessitats actuals la clausura i les estàncies comunes dels religiosos.