BREU HISTÒRIA

Assentada la fundació de la Paz, i per la raó allí apuntada i una altra més, el P. Ernesto, Delegat Provincial a Bolívia, va proposar al bisbe de Cochabamba una fundació carmelitana a la ciutat. Era pastor de la ciutat i de la seva diòcesi un home venerable, el franciscà Tomás Axpe, que va acceptar molt afectuosament la idea. Va atorgar la seva llicència i va lliurar als carmelites la parròquia de San Antonio. A més, com el bondadós bisbe coneixia bé les seves parròquies i la pobresa habitual dels feligresos de San Antonio, va oferir als religiosos una gratificació mensual per a la seva manutenció i la casa que havien de llogar, ja que la parròquia estava en un estat lamentable, a punt d’esllanguir-se.

Va ser el P. Ernesto de Jesús qui el 1939 va prendre possessió i va poa les bases de la comunitat. Va aixecar una casa nova i barata i es va dedicar a catequitzar les bones gents de la seva parròquia i les limítrofes. En 1947, 12 de setembre, aquest fort i entregat apòstol va lliurar la seva vida i obra a qui la hi va donar i va animar. Els carmelites descalços que el van succeir van mantenir la flama encesa del seu carisma. El 1964 van rebre en propietat l’església de San Antonio, regalada pel bisbat. Recordarem que el venerable Mon. Axpe va quedar admirat que els descalços no acudissin a rebre la mensualitat que els havia ofert i es va confortar en comprovar que els frares vivien la seva pobresa amb el fruit del seu treball.

Mentrestant, les nostres mares van pensar en un remei per a augmentar la formació de les seves candidates; van construir al proper barri de Queru-Queru un centre a propòsit. El projecte va funcionar diversos anys sense que els fruits compensessin els sacrificis. La residència que elles van deixar va ser ocupada pels pares l’any 1987, els quals van adaptar la casa de formació pels nostres candidats. Durant alguns anys, la dedicació als aspirants era tan densa i el personal tan escàs que l’església parroquial de San Antonio es va atendre des de l’única comunitat de Queru-Queru. En aquests moments, hi ha a Cochabamba dues comunitats independents: San Antonio, com a parròquia i postulantat i Queru-Queru com a noviciat i estudiantat.

SAMAIPATA (1953-1956)

L’any 1952 a la Cúria Provincial Burgense es va rebre una petició dels carmelites descalços per a la localitat de Samaipata, a la província de Florida de Bolívia. Aquell any, una carta de la Sagrada Congregació convidava a establir més comunitats a la regió central d’Amèrica del Sud. L’any següent, el nunci a Bolívia va ordenar que els Ordes religiosos assentats en les principals ciutats de la República s’encarreguessin d’algunes parròquies de les zones rurals. Del repartiment que es va fer, als nostres frares els van correspondre les parròquies de Samaipata i Pampa Gran de la diòcesi de Santa Cruz de la Sierra.

En compliment d’aquesta alta voluntat, es va fundar una residència a Samaipata i es va nomenar superior al P. José María de Jesús, de Calahorra, amb experiència americana al Brasil. L’acompanyava, en aquest evident sacrifici, el P. Santiago de la Virgen del Carmen (Mariano del Álamo). La carta que el pare superior va enviar al provincial reportant la presa de possessió va alegrar tothom. Més endavant, el P. José María, com a bon corresponsal, va enviar una relació detallada de la primera quaresma viscuda en aquelles parròquies; parla amb satisfacció d’hores a cavall, de quilòmetres amb automòbil, d’incomoditats imprescindibles, dels afectes del bisbe diocesà i de l’estretor econòmica.

Tanmateix, la realitat es va imposar i el 1956 es va suspendre l’activitat parroquial a Samaipata. La Mare de Déu del Carme va quedar en l’afecte d’aquella gent senzilla.