BREU HISTÒRIA

El convent de Caravaca, als peus del famós Santuari de la Vera Cruz, totalment restaurat, és, a més d’un dels llocs amb més irradiació carmelitana de la Província, un hotel rural i hostatgeria religiosa de gran nivell a disposició de pelegrins i visitants, i de tothom que vulgui viure uns dies de retir espiritual prop d’una comunitat religiosa. Els germans atenen la seva pròpia vida i els hostes des de la senzill i proper acolliment que és una característica del Carmel. Aviat tothom s’hi troba com a casa i convidat a gaudir tant de les comoditats austeres de la residència com de l’acompanyament espiritual dels religiosos.

BREU HISTÒRIA

Els elogis que l’historiador de l’orde, Francisco de Santa María (Polze), fa sobre Caravaca en 1654 són del tot encertats: «per la seva antiguitat, noblesa i per la miraculosa creu dita de Caravaca». Efectivament, els i les carmelites, Sant Joan de la Creu i la Santíssima Creu són realitats inseparables en la història de Caravaca. Va ser el mateix sant qui la va visitar almenys set vegades, «que va estar alguns dies reposant i va fundar el convent de frares descalços d’aquesta Orde en aquesta vila» (Ana de San Alberto en els Processos de Beatificació). El sant tenia algunes de les seves filles espirituals entre les carmelites descalces de Caravaca, com Ana de Sant Alberto, aleshores priora de la comunitat. Les monges trobaven a faltar l’assistència espiritual dels seus germans d’hàbit, i va ser precisament a l’església de les carmelites, mentre celebrava l’Eucaristia, que fra Joan va tenir la convicció que era voluntat de Déu una fundació de frares a la vila. Ell mateix va animar la priora a promoure i preparar la fundació. I, per la seva banda, va presentar la proposta als superiors majors: la Junta d’1 de setembre de 1586 la va aprovar, ordenant al P. Nicolás Doria, Vicari General, la seva execució. Com que aquest no la va poder realitzar, se li va encomanar a Fr. Joan de la Creu. Es van haver de superar diverses dificultats legals, ja que Caravaca pertanyia a l’”encomienda” de Santiago, i Felipe II va atorgar la seva llicència el 16 de maig de 1586. El 16 de desembre van arribar els carmelites amb Diego de la Concepción i l’endemà passat es va prendre possessió de la casa. L’1 de març de 1587 fra Joan va posar el Santíssim Sagrament en el lloc definitiu que es va adequar amb l’ajuda de la gent del poble. El primer prior va ser Cristóbal de San Alberto, amic i admirador del sant. L’església es va acabar el 1635, posant el Santíssim Sagrament el 3 de juny.

El convent de Caravaca va formar part de la Província de Castella la Nova fins a 1713, quan es va erigir la Província de Santa Ana de Múrcia. S’hi va incorporar del 1715 fins al 1835, que va ser extingida amb la desamortització i l’exclaustració (1836). Després de la recuperació del convent, el 2 de maig de 1904, aquest va passar a la circumscripció d’Aragó-València. El 12 de maig de 1931, amb la proclamació de la II República, la comunitat va haver d’abandonar el convent. D. Ramón Melgarejo, conde de Reparaz, amb gran risc per part seva, va posar fora de perill als religiosos traslladant-los a la seva finca de “los Derramadores”, en el camp de Caravaca. Els frares van tornar el 1934, tot i que per molt poc temps: la nit del 13 de març de 1936 es va obligar novament als religiosos a abandonar el convent. Una vegada acabada la persecució, els religiosos van tornar a Caravaca pel maig de 1939.

Caravaca, abans de 1836, ja havia estat seu d’estudis i de nous professos. Després de la restauració, va ser noviciat, col·legi de teologia i postulantat. I des de 1917 fins a 1974 es va atendre a la formació dels “caravaqueños” amb una escola d’educació elemental. El poble de Caravaca, des dels temps de sant Joan de la Creu, venera amb gran devoció a la Mare de Déu del Carme, “la gran Senyora”, com la va anomenar el mateix sant.