“Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt!”

L’Evangeli de Jesús continua la seva crida a la conversió, al canvi continu impulsat i sostingut per la gràcia i el convenciment de la nostra pròpia voluntat («el Senyor em va fer entendre com afavoreix els qui s’esforcen en servir-lo», deia Santa Teresa). És d’allò més complicat: com actua, perquè ho fa i la quina és la seva efectivitat, perquè és una qüestió de fe, la gràcia divina en les nostres vides. Amb l’ajuda dels sants del Carmel, gent d’experiència i ciència, ens responem que la iniciativa sempre ve del Senyor, cosa que també diu l’Escriptura. Així, a la primera lectura llegim que Déu apareix inesperadament en la vida d’un home concret, el caldeu Abraham, i li demana que deixi la seva terra i les coordenades de tota la seva vida i marxi cap a una terra misteriosa, desconeguda, que Ell li mostrarà. Tot això amb la finalitat de dirigir-ho a la meta de la seva pròpia vida, que fins no veia com podia dur-la a terme: tenir una descendència (Déu li ofereix un poble sencer, això és, una eternitat) i un lloc que pugui dir que és seu, on pugui viure en pau tots els del seu entorn. Tot plegat embolcallat amb una «benedicció» misteriosa per a ell i els seus i per a tota la humanitat. L’única resposta a aquesta crida ha de ser la que dona Abraham: posar-se en marxa. Aquesta camí d’Abraham, que s’allargarà durant llargs anys, és un veritable camí vital en la fe i una imatge clara de la conversió i canvi que se’ns demana als cristians. Durant la marxa, el creient no està sol, encara que a vegades ho sembli. En les peripècies de la vida, alegries, esforços, sofriments i penes, el creient no estarà sol, d’alguna manera anirà sent conscient del compliment d’aquestes promeses. Tots els camins espirituals, també el de Teresa i Joan de la Creu, es recolzen en aquestes realitats: la presència i companyia de Déu, en la fe, i l’experiència humana i creient d’anar creixent interiorment per a disposar-se a rebre tots aquests béns i dons. Crist és, com hem dit, qui ha vingut (i s’ha quedat) per a complir definitivament totes les promeses divines i està decidit a completar aquest camí costi el que costi, i contra tota temptació, com vam veure. Avui ens cal que Jesús ens motivi en el nostre camí de canvi i espera, com va fer amb els seus deixebles en la vida històrica. Com que ni s’imaginaven el que els esperava, Jesús va voler que ho veiessin amb un cop d’efecte. Així doncs, a aquella muntanya amb els tres més íntims al seu cor, els qui més haurien de suportar el pes de la fe i la paciència. Davant seu, diu el text, «es va transfigurar» (va ser transfigurat, en realitat), és a dir, va deixar que veiessin (o els va donar a entendre) la seva realitat més profunda, la que només s’havia de revelar i manifestar amb la mort i resurrecció. En el nostre món, això s’expressa en “uns vestits blancs com la llum i el rostre resplendent com el sol”. Es tracta d’una teofania divina perquè la realitat profunda de Jesús assenyala directament a Déu i per això, encara que no s’entengui la raó o l’oportunitat, els deixebles poden entendre que tot que succeeix i succeirà tindrà a veure amb el que Déu vol i Déu obra per mitjà d’aquest Home, a qui Ell mateix proclama com el seu Fill estimat, predilecte i convoca a tots els testimonis i a nosaltres a escoltar-lo. El que han vist i sentit es ratifica (i s’entén) amb la presència de Moisès i Elies, parlant de tu a tu amb Jesús sobre tot el que haurà de succeir. La seva mateixa presència anticipa el resultat: Déu no falla i no abandona aquells que li són fidels fins al final. Tot acaba quan Jesús els toca per a tranquil·litzar-los, com es fa en les teofanies. Però ells no entendran res, ni nosaltres tampoc, fins que contemplin aquest final, fins que vingui la pasqua, la resurrecció. Però avui se’ns recorda que aquest final està ja implícit, actuant, en el centre mateix del nostre camí: així ens ho transfigura la paraula i, sobretot, ens ho fa molt pròxim i present l’Eucaristia.